algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
23°

Un homenatge a Vicent Andrés Estellés

La mort anunciada de Joan Perucho -poc després de la de Manuel Vázquez Montalban, aquesta sí del tot sobtada- m'ha fet potser acollir amb un especial interès el darrer llibre que acaba de publicar el Centre Cultural Capaltard, pilotat amb la cura de sempre per Vicenç Calonge. Es tracta d'Homenatge, un llibre que mereix qualque comentari per més d'un concepte.

Perquè el llibre és realment un sentit homenatge a l'obra gairebé torrencial de Vincent Andrés Estellés, el gran poeta existencial -i civil, Estellés va fer tota una poètica dels vençuts de la guerra incivil- dels anys cinquanta, seixanta, setanta i vuitanta; gran poeta existencial, «asprament existencial» com va ser definit amb encert per Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, però que també sabia confegir mestrívolament unes iròniques i inflamades èglogues actualitzades, d'un erotisme exaltat, com igualment tractar sense manies -fent-se trons de tot decòrum- la mort omnipresent, sovint amb un humor negre ben personal: «La meua mort és una mort burgesa,/ blanca de carns i freda d'entrecuix». Si el realisme històric o la poesia civil no degué durar gaire més de dos quinquennis, la seva consegüent menysvaloració va afectar també, sens dubte, la poesia existencial. En definitiva, la influència de Sartre, Simone de Beauvoir i Albert Camus, tan important durant el mateix període, va desaparèixer o espassar-se igualment. Val a dir que els seus indubtables valors han anat de mal borràs els darrers vint anys. Per tant, l'homenatge en qüestió -que també podríem qualificar de crit d'atenció- sembla que és un fet ben digne de ser agraït, sobretot a nivell del conjunt de l'espai on perviu el català, on segurament la presència de l'obra de Vicent Andrés Estellés no s'ha recuperat com el prologuista, Jesús Lastra, ens diu que ho ha fet al País València, on la figura del poeta amarg resulta molt més emblemàtica.

Però també crida prou l'atenció el fet que aquest Homenatge sigui una obra col·lectiva, fruit d'una col·laboració més aviat insòlita de tres joves escriptors, cadascun d'ells amb la seva veu pròpia. Aquestes tres veus són les de Josep Ferran Valls, Alfons Navarret i Xapa i Empar Delgado. Aquests tres autors, a cor ben acordat, han confegit conjuntament tretze versos ben estellesians -bé, en dos casos es tracta de dos versos i en un altre cas de tres-, els quals encapçalen altres tants apartats composts d'un poema de cadascun; tot el conjunt amb un llenguatge i un discurs més aviat desvergonyits que no desdiuen gens dels del mestre que honoren.

Dels textos contribuïts per Empar Delgado, m'ha causat un cert impacte l'estrofa: «El baldó al teu sexe era meravellosament/ decoratiu i miraculós». Dels de Josep Ferran Valls, crec que té un especial mordent -eròtic i civil a la vegada- el poema següent: «Cal lluitar per la penetració/ lingüística del valencià a/ la nostra societat, restaurar/ la llengua urgentment. Encara/ que, a títol personal, amb ferm/ propòsit, em sublima prou més/ la tasca per la penetració/ eficaç de la valenciana».

Particular esment mereixen els versos conjunts, fruits de la contribució de tots tres: «És inútil escriure versos», «És possible la vida en aquestes circumstàncies?», «Jo no sóc covard ni vell», «Tens Suïssa als ulls i amb un esforç Holanda». Tot plegat, crec que les quatre contribucions, la conjunta més la de cadascun d'ells, no haurien desplagut gens ni mica l'autor de Donzell amarg, eLlibre de meravelles i L'ofici de demà, tan cansat i tan compromès, tan amarg i tan insistentment i esqueixadament impúdic i sarcàstic, com quan recomanava, al començament de L'ofici de demà, per a quan arribés la seva hora, subornar i emborratxar -«amb vi de Binissalem»- l'enterrador, a fi i efecte que l'enterràs «en un lloc qualsevol, sense làpida ni flors». I, per a major seguretat, encara instruïa: «l'endemà matareu l'enterrador, de manera que mai no se sàpia on és el meu cadàver».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris