muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
17°

La boca com a mesura

La seva boca és mesura i els més bocasses no temen caure en el ridícul per tal de fer bona la idea que, en el sortir als papers, el mitjà és el missatge. No se'ls ocorr pensar en la transcendència de les seves accions, només amb la rendibilitat política que els atorga. Si no fos per la maleïda figurera, una persona jove i sana no hauria de vacunar-se contra egrip. Primer, perquè és del tot innecessari, i segon, perquè surt car a la Hisenda pública. Per això, si el president Matas, la consellera de Salut, Cabrer, altres joves consellers i un parell de batles suposadament sans (ser neocon encara no es considera malaltia) apareixen pels mitjans de comunicació, arregussada la camisa, a punt de rebre la protectora vacuna, a la resta dels mortals sans els assisteix el dret a demanar la mateixa protecció de les institucions públiques. Si, per a més conya, abans se cercà sortir als diaris encara que fos per advertir de la virulència del cep de grip que ens amenaça enguany, el dret a ser vacunat es converteix en el deure de la conselleria de Salut de facilitar la previsora dosi. Són tan irresponsables que han creat alarmisme, s'han vacunat publicitàriament i ara se sorprenen de l'allau de ciutadans neguitosos de la vacuna. Si només era per sortir a la foto, haurien de dir si els quedàs dignitat. Però no demanarem impossibles, a més d'innecessàries accions: en el fons, els que han de donar la cara i negar al ciutadà el que electoralment (sempre és campanya) se'ls ha oferit, són els treballadors dels centres de salut. Ni la consellera, ni el president apareixeran per la televisió amb una de les dues confessions possibles: la seva vacunació era propagandista o una vergonyosa manera de fomentar el negoci de la sanitat privada una vegada la pública no pugui fer front a la innecessària vacunació de quasi tota la població que, per mimesi dels seus governants, ho demandi.

La seva boca és mesura i quan, la ministra Palacios diu que la delegació espanyola a l'Iraq fa mudança, se l'ha de creure, malgrat que tothom, amb dos dits de seny, vegi que la realitat és una altra i molt més greu. Començ a pensar si, quan acusen l'esquerra d'elitista i allunyada de la realitat, no els assisteix tota la raó: l'evident i l'oculta. A ells ja els està bé rebolcar-se en el fang del desconeixement i no exigeixen altra condició al seu públic que la credulitat sense més anàlisi. Per contra -i aquí, per sort, tenen raó-, l'esquerra ha d'exigir qualque cosa més que l'entrega sense esquerdes al líder. Exigeix projecte de futur, imaginar quin món es vol pel demà, i això no es fa si abans no s'ha elaborat un criteri. És feixuc tenir un públic que exigeix i es frustra quan no se li ofereix l'esperat, però és vergonyós voler tenir la platea plena d'alegres xotets amb l'escorxador esperant a la sortida.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris