nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

Els darrers dies de Jordi Pujol

Si algú vol fer servir, encara, allò de que la dreta catalana és diferent que aprofiti el moment. L'invent s'acaba amb Jordi Pujol. Pujol és la dreta però també ha estat el president de tots els catalans, no sols el president d'uns quants (i no assenyal ningú en concret). Pujol es retira amb molta tasca feta, però també se'n va amb el disgust polític que suposa no haver acabat la seva carrera amb el llambreig que tants d'anys de feina es mereixien. Ell sap que a la primera legislatura d'Aznar va deixar passar una ocasió històrica per exigir que el deute que sofreix Catalunya s'acabàs i per eliminar definitivament del programa popular el genocidi cultural que el partit d'Aznar escampa pels diferents racons dels Països Catalans. El president sortint això ho du clavat i sap que el seu error polític no és pas dissimulable. Després de tot, CIU com a única garantia per Catalunya és simplement una fal·làcia. Amb 23 anys hi ha hagut temps de tot. Pujol és el primer que ho sap, i per això, deixa com a sucessor i com a referent d'un nacionalisme català moderat a Pasqual Maragall. Per molta sospita d'espanyolisme que s'atribueixi a Maragall, una figura com Pujol sols és substituïble per una altra com Maragall, això sí, seguida de la mirada atenta i implacable d'un brillant Josep Lluís Carod Rovira, presidenciable en un futur no tan llunyà com alguns es pensen.

La retirada política de Jordi Pujol és un fet històric importantíssim i correspon a l'escenificació d'un final detapa per part d'un líder de partit que deixa el relleu nacional al líder d'un altre partit. Tot i que a Mas la campanya no li va gens malament, es manifesta de cara a un futur immediat; talment com un dependent d'aquells grans magatzems tan coneguts, llançat envant per la bervorrea oportunista d'aquell que et promet la relativa solvència que sols saben oferir, aquells als que quasi tot ja els hi ha vingut mig fet (discurs inclòs), tot al contrari que Pujol, que n'ha fetes moltes de malament, però que després d'anys desforç a les espanyes se l'escolten amb poder decisiu o sense. Aquest potser, serà també el repte que Maragall durà sobre les espatlles. A l'exbatle de Barcelona, tal volta li convendrà un Rodríguez Zapatero sempre a l'oposició, no ho sabem. Fins i tot algú s'ha atrevit a observar que l'ERC d'avui és al PSC quan l'ERC d'avui és ERC i punt. Pujant com l'escuma el 16-N però amb el perill de desinflar-se segons els pactes a què se sotmeti després dels resultats definitius. Per altra banda, si CIU perd les eleccions, què serà de tot aquest món convergent tan heterogeni,... i els seus esperits imparables?

Maragall no hauria de repetir els errors comesos a Barcelona, el relleu nacional dins tota normalitat política el poden representar (i de fet Pujol n'ha deixat el camí ben preparat) el mateix Pujol i Pasqual Maragall, sense comèdia. Després dun 16-N en el marc de l'evolució d'una de les nacions més antigues d'Europa. El relleu per Maragall i Carod Rovira, passats els anys deixarà més clar haver sigut un pas molt decisiu a l'hora d'afegir noves baules a una mateixa vella cadena, per allò dallargar-la i arribar més lluny. En el cas de no produir-se aquest important canvi històric, serem testimonis d'una involució (CIU-PP) produïda per l'onada conservadora que guanya arreu d'Europa. Però, així i tot seria estrany que a Barcelona i a Catalunya la gent es mobilitzàs per esnobisme. En tot cas, passi el que passi, un servidor es vol llevar el capell davant l'animal polític que deixa l'escenari, definitivament, per donar pas a una altra funció i amb nous personatges.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris