algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
17°

La smotrini

En el segle XVI la festa més assenyalada de Moscou es deia la smotrini (la mirada). Totes les jovenetes del Gran Ducat eren convocades al palau. Aleshores sortia l'hereu, les mirava totes, i triava la seva esposa. Aquell sistema, que era en vigor quan Ivan el Terrible conquerí el Caucas a sang i foc i amplià les fronteres russes fins al Caspi, demostrava la superioritat del tsar sobre la resta de mortals. Un home corrent es casa amb la dona que pot. Ho intenta amb unes quantes fins que una li diu «sí». Coneix el rebuig, i això l'educa per a la vida. El tsar, en canvi, es casava amb la que li donava la reial gana. Era superior a tots. Amb el temps, i en prendre consciència que encarnaven l'Estat (a tots), els prínceps i els reis establiren la norma de només casar-se amb sang blava o altíssima noblesa. S'autoimposaven restriccions. Era lògic. Un matrimoni podia dur la pau a dos pobles, o establir relacions comercials entre ells. Un rebuig matrimonial podia dur la guerra. Darrere de cada encarnació d'un home amb l'Estat hi havia els drets i els interessos del poble, inclosa la prosperitat o la lluita armada. A principis del segle XVIII l'antiga Corona d'Aragó s'aixecà en armes perquè Madrid volia un rei Borbó, que duia el centralisme i li arrabassava els seus drets. En el segle XIX l'abolició de la llei Sàlica (una altra jugada centralista) dugué tres guerres civils carlines i la defensa dels furs en el Nord. Derrotats i fracassat el seu projecte d'Espanya, els bascs fundaren el PNB, que se sumà el 1931 a l'abolició de la Monarquia. La Guerra Civil del 1936 fou una lluita aferrissada en defensa de la República i del que representava: la igualtat de tots els ciutadans davant la llei i la vigència dels autogoverns d'Euskadi i Catalunya. Els conflictes dinàstics han duit cinc guerres civils en tres segles.

Ara el príncep Felip es casa amb la senyoreta que vol, embadalit per la mirada televisiva de Letizia Ortiz. Felip no vol les restriccions que s'autoimposaren els seus antecessors com a tècnica per mantenir-se en el poder. Fa ús absolut de la seva llibertat i conseqüentment s'ha de respectar. Però prémer la llibertat tal com ho fa Felip, només es pot entendre en el marc que ell és, per bressol i per victòria de les armes, l'encarnació de l'Estat. I si la persona que encarna l'Estat fa el que vol (amb el «sí» més garantit que la sortida del sol per l'est), aleshores: Per què s'ha de negar, per exemple, als bascs que ni tan sols no puguin plantejar el seu pla sobiranista, una aposta per la llibertat col·lectiva per la qual duen generacions lluitant? Si l'Estat no imposa cap restricció a l'home que l'encarna, per què n'ha d'imposar a un dels pobles que el formen?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris