muy nuboso
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
17°

Quadern de viatge

Dissabte, 25.- De primer, he de manifestar, sense que això pugui interpretar-se com un acte de comunió o solidaritat envers cap institució o col·lectiu, la meva ferma voluntat de no presentar-me als premis Ciutat de Palma, però no, o no només, perquè els responsables municipals, dos executors que han mesurat molt bé la provocació, un foraster practicant i una dama de la branca dura de la secció femenina, tenguin la intenció d'incloure una convocatòria per a obres en llengua castellana, la qual cosa, tot i semblar greu, és una anècdota en l'ideari cultural i, sobretot, idiomàtic, d'un partit que estimula la submissió i la sedició lingüística. Ultra la meva opinió envers els premis, tantes vegades manifestada i que ara no fa al cas, no pens presentar-m'hi per raons de consciència i de coherència personal, àdhuc de resistència i de dignitat, ni tampoc no ho faria si es retiràs l'amenaça que els premis, en un futur proper, siguin bífids o bilingües, car mentre conservi la lucidesa, i la necessitat de diners no doblegui la meva determinació, mai no recolzaré, amb la meva participació, la política cultural d'un partit que s'esmerça, des de la seva ignorància malintencionada i amb tots els mitjans al seu abast, legals o il·legítims, a anihilar la meva llengua catalana i, en conseqüència, a destruir la meva identitat, per tal que s'acompleixi l'extinció i l'ocupació sigui absoluta.

D'altra banda, hom atribueix, al col·lectiu d'escriptors, en el cas que ens ateny aquells que usen, contra tota consideració pràctica, la llengua catalana, una elecció lliure no desproveïda, ni que sigui de forma instintiva, de compromís en la lluita per la seva defensa i conservació, unes responsabilitats, socials, culturals, àdhuc polítiques, que ultrapassen la seva capacitat de lideratge moral, i, sobretot, la seva capacitat real per exercir, amb eficàcia, la dissidència, en el cas que tenguessin intenció de conspirar o rebel·lar-se contra el règim colonial i la imposició idiomàtica, car el seu pes i la seva influència intel·lectual dins una societat analfabeta és cada cop menys rellevant. Al capdavall, els col·lectius, d'escriptors o de bufadors de vidre, són un conjunt anònim sotmès a la diversitat d'interessos i conviccions, però també a les enveges, gelosies i roïndat, dels individus que el conformen i, massa sovint, a les conveniències, no sempre netes, dels seus gestors.

Ara, de forma ben justa, però tardana, s'aixequen veus irades, des d'associacions i entitats culturals, en protesta per una mesura insensata, pròpia de la ideologia dictatorial de la qual procedeixen i de la qual són marmessors, que fer la sensibilitat, cert, però que podríem considerar lleu comparada amb les atrocitats comeses contra l'ús normal i quotidià de la llengua pròpia, contra el nostre dret a emprar el català en tots el àmbits de l'administració, que dissortadament també forma part de la vida. Tant és així que, en la meva opinió, no és suficient la repulsa puntual, la geniada o la crida al boicot d'un determinat esdeveniment, sobretot si es tracta d'una desprestigiada paròdia de premis, ans l'articulació d'un front refractari, bel·ligerant contra la vergonyosa actitud dels policies d'ultramar disfressats de polítics illencs i dels seus col·laboradors mercenaris, alguns dels quals s'ufanen, i aquests són els pitjors, d'escriure en català, car fins i tot de l'agonia treuen benefici, igual que els seus pares tragueren profit de la misèria de la postguerra.

Dimecres, 29.- Per la tardor regnen, altives i sobergues, dues testes coronades que, fa temps, pertanyeren a la reialesa de la mediterrània. Una, la més petita, que habità l'imperi dels marges de les torrenteres, neix de parida prematura i ha d'incubar, lluny de la branca materna, llur maduresa en l'olorós bres de palla, a la penombra de porxos i golfes. La carn vermella de l'altra, albar, agra o borda, clivella la pell de cuiro que l'agombola. Ambdues són membres de monarquies destronades, dinasties que viuen l'exili del gust, que no del sabor, usurpats llur trons per nouvingudes de terres estranyes i llunyanes, belles hereves de cos esvelt i cor insípid. La seva estirp, un dia o altre, desapareixerà de la faç dels camps, de les cases, àdhuc de la memòria dels vells que la coneguérem. Us parl, ja ho haureu endevinat, de la nespla i de la magrana, dues fruites desposseïdes de la distinció de ser assaborides.

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris