cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
19°

Lluís Maicas

Inoportuna i tafanera, madame Dormand em desperta a les tantes de la matinada. Precisament un d'aquests vespres que he pres doble dosi d'Orfidal, exactament quan acabava d'arribar-me la son benigna.

-M'he comprat Quadern de viatge i l'he llegit de cap a cap.

-Troba que són hores, senyora? Jo també l'he llegit i no per això em consider amb dret a martiritzar el repòs dels altres.

-Ja em perdonarà si cal, però vostè és l'únic que em pot treure el gat del sac d'algunes coses.

-Justament jo? I què he fet jo, missenyora, per merèixer esdevenir receptor d'un telèfon de l'esperança?

-Oh, no digui desbarats. Navegant per Internet he esbrinat que vostè li prologà una mena d'antologia poètica que es titula Registre fòssil. És, per tant, l'únic que tenc a mà per aclarir-me alguns dubtes.

-Digui, digui i em mosseg la llengua, perquè no és el moment de jurar en arameu.

-Vostè deixà escrit que la poesia d'en Maicas «és una mena de refugi des del qual combat individualment, franctirador que no ha donat el braç a tòrcer».

-Em sona que sí... per ventura... o hi té res a dir?

-Al contrari, amic meu, crec que l'encertà i ara la prosa d'aquest autor ho confirma.

-Idò aquí pau i després glòria, madame. Que me'n puc anar a dormir?

-Encara no, pollastre, encara no. M'interessa que em digui si és cert que no viu de la literatura, vaja, que exerceix d'executiu d'una gran empresa.

-Certa, certa, però això a què cony ve, ara?
-No, si ja m'ho pensava. Ben clar ho veia jo, que aquest no tenia res a veure amb el món cultural i polític, ni tenia per què respectar-los, com fan tants d'altres, pensant en les garroves.

-Senyora, no m'emprenyi. En Lluís és un bon amic meu que ara ha aplegat en un llibre els fragments de diari que durant tres anys s'anaren publicant a les pàgines d'un diari de Palma. Aleshores, de 1999 a 2001, érem molts que seguíem amb interès el seu discurs, sempre diversificat i sempre sorprenent. Sobretot honest, independent, lliure, només compromès amb la veritat.

-Mai s'apleguen que no s'assemblin. Gens m'estranya, això que em diu, perquè vostè també és un poc roig. Vaja, dels que altre temps en deien de la cáscara amarga i...

-I un be negre, madona. Vostè té l'especialitat de sublevar-me les neurones de rendiment normal, que me'n queden poques.

-És que el seu amic ha gosat entrar en el meu camp ara s'exalta, i de pitonissa diplomada i col·legiada, ja fa temps que només n'hi ha una a Mallorca: madame Dormand!

-Tan grossa l'ha feta, en Lluís, que hi creu ben poc, en bruixeries?

-Jove, no m'insulti. I escolti el que escrivia, aquest inquer, el 29 de novembre de l'any 2000: «Cap dels partits coalitzats en el Pacte de Progrés té possibilitats efectives de governar en solitari a curt termini i, a mesura que avança la legislatura, minven les possibilitats de tornar-ho a fer plegats». I una mica més avall, per acabar d'esmenar-me la plana: «Tot plegat fa que hàgim de començar a acceptar aquest parèntesi com una experiència excepcional que els governants mateixos hauran fet malbé amb constància i esforç». Això era jo, i no ell, qui ho havia de dir.

-Vostè ha de callar molt, madame, perquè encara no en sap res de l'esperit de Francina, que tot quant veu endevina.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris