algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
19°

Crònica de difunts per a la pagesia

Heus aquí el preludi funest que havem travessat a Menorca aquests dies, en el llindar de Tots Sants. D'un costat, la llengua blava castigant de nou el camp i els interessos vitals, paupèrrims, de la pagesia. I de l'altre, dos cadàvers sobre l'asfalt de les carreteres, perpetuant-nos una espiral que ens delma estúpidament -a vegades de forma insensata- la demografia. Ja sabeu que alguns experts han arribat a considerar els accidents de trànsit com les plagues del segle XX, sense que hi hagi manera humana de frenar-les. Provoquen una impotència esfereïdora semblant a la que experimentava Europa davant les onades de les pestes negres medievals, amb la diferència, és clar, que en el dia no caiem en la beneitura de considerar la mortaldat rodada cap expressió de càstig diví. Déu no és pas responsable del nostre habitual sentit suïcida.

La literatura periodística de Larra -un romàntic recalcitrant, en lluita emocional del seu ego contra la incultura endèmica del seu segle- va encetar un gènere nou: la crònica de difunts. Jo, que em sent lligat a un món radicalment distint al seu, a una Europa «transpirable» i que, mal que bé, balanceja envers una Europa de les cultures, tot i el predomini encara dels estats; jo, dic, en arribar aquestes dates, quan el novembre ens cau a sobre, no puc deixar de pensar en la crònica de difunts. Com he apuntat en començar, la d'enguany és particularment pessimista.

Tot l'any és novembre per al sector agrícola-ramader de la meva illa. Tot l'any, vull dir, se li escau Tots Sants com una plaga, sempre capficat en penúries múltiples, en la manca de rendibilitats, en la baixada unilateral de preus de la matèria primera per part d'«El Caserío», o en el fet de sentir-se la corda pel coll de les quotes lleteres. O sigui, que el sector viu un panorama literalment dantesc: avui fa tramuntana que abrusa els conreus, demà s'inunden les pastures i els hortals, ahir sacrificava una vaca boja i avui tenc l'oví amb llengua blava. ¿Quan acabarà tanta desgràcia? El drama no rau sols en l'existència d'una crisi, més o manco llarga, més o manco cíclica, sinó que rau en una veritable cronicitat dels mals. Els problemes, en efecte, són crònics, i probablement el malalt, immergit en una fase desnonada, no té cura possible. Ni un miracle pot salvar-lo! És irreversible. Sols les atencions pal·liatives el fan anar tirant: fet un parrac, sí, però tirant. ¿Arribarà el dia de l'extinció absoluta del sector primari tal com encara ara el coneixem? L'home agrícola i l'home ramader, uns arquetips que es remunten a la prehistòria mil·lenària de la humanitat, ¿quedaran extingits més prest que tard? Molt m'ho tem. El panorama és insostenible. Però el dia que els grups humans, per evolucionats que siguin i per desenvolupats que es considerin a si mateixos, perdin la condició d'home agrari, en tant que éssers lligats al camp, açò és al medi, els sobrevindrà la ruïna moral més espantosa. No faig cap pronòstic escatològic. Dic, senzillament, que l'home no pot tallar els lligams amb la terra de la qual surt i a la que hi torna ineluctablement, llevat que vulgui cercar-se la ruïna com a espècie viva, a banda de fer el ridícul més espantós com a ésser racional i pensant.

El que passa en el sector primari sí que hem de considerar-ho una crisi pregona i bèstia, enquistada i crònica, abandonada a sa sort. Si ens la miram serenament, objectivament, la crisi del sector turístic de la qual tant en sentim escatainar, és més aviat un joc nimi i pueril. És una crisi que aplega centenars d'homes i dones mudadíssims en el Poble Espanyol que beuen cava, tasten canapès i s'intercanvien somriures elegants i cofois. En el turisme -que em perdonin els analistes- no hi ha llengua blava ni res que se li sembli. El que, en canvi, sí hi ha, notòriament, és destrucció de les estructures. En aquests verals nostres, mentre uns tenen revetlles, uns altres tenen Tots Sants. I tot l'any!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris