algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

Joan Perucho

Plana damunt la tertúlia una certa tristesa. L'aire es posa de dol i ningú no té ganes de comentar el tret de sortida d'una marató barateta en la qual correran les pomes atletes tan il·lustres com Artur Mas, Pasqual Maragall, Josep Piqué, Josep Lluís Carod Rovira i Joan Saura. No va per aquí, tal dia com avui, la nostra dèria. Ha mort Joan Perucho i el fet ens sembla molt més colpidor i transcendent. Potser pensam amb Machado que «un golpe de ataúd en tierra es algo perfectamente serio»; però també valoram el darrer gest d'un home mort el dimarts passat, que ha volgut anar-se'n de puntetes, sense molestar ningú. I, sobretot, evitant homenatges que no volia.

-Ell mateix ho deixava entendre, qualque vegada, amb el respecte per la «Restitució del silenci»: «val més tornar a tancar els calaixos i els armaris i restituir el silenci i la immobilitat a aquestes venjatives coses que no es resignen a llur desaparició i obren, a les ombres, el pas silenciós vers una vida que detesten».

-A mi sempre em semblà un escriptor exiliat dins el seu temps i dins la seva terra, diu n'Aquil·les, que l'ha llegit una mica. Un creador del ram dels rars i dels atípics.

-Ho era, realment. D'una banda, tenia massa imaginació per poder anar amb el ramat. I de l'altra, massa independència per resultar còmode. Semblava insolent quan justificava el seu bilingüisme: «Les llengües, caldria usar-les segons la conveniència de cada cas i segons el vestit que hom dugués». O quan s'esforçava per comprendre el drama de Pierre Drieu La Rochelle, en aquell memorable article del 13 de desembre de 1992, al diari Avui.

-En Guillem Frontera em va dir que en Perucho decidí amb el seu vot de qualitat el teu primer premi en els Jocs Florals de Barcelona, el 1988.

-Efectivament, guanyà el poema «Tardor», que forma part de Les quatre estacions (1991), convertit en pasta per Edicions 62, malgrat haver obtingut un premi de la crítica, i sortosament reeditat a Perifèrics, el 1999. Aquella nit vaig tenir l'honor d'asseure'm a taula, en el Set Portes, amb el mateix Perucho, na Maria Aurèlia Capmany, en Jaume Vidal Alcover i els altres guanyadors, en Jordi Pàmies i en Pere Rovira. Una nit de les que un es recorda.

-També es planyia, en els darrers temps, Perucho, dels volums d'obres seves que havien acabat a la guillotina. I això que l'havien traduït a vint-i-cinc idiomes.

-És la tragèdia d'aquest país i d'aquesta cultura. La darrera vegada que el vaig veure fou a Palma. Havia vengut, convidat per l'escriptor Antoni Serra, a inaugurar un cicle de conferències a Sa Nostra. Deu fer tres anys, poc més poc manco. Vàrem anar a sopar, amb alguns de la colla dels dimecres, en el Celler Pagès, un lloc pel qual, com a gastrònom, tenia particulars simpaties.

-I de què vàreu parlar?

-Aleshores jo llegia les narracions aplegades a les seves Obres Completes i comentàrem temes de plantes màgiques, de balnearis i, molt especialment, deMonstruari fantàstic. Crec recordar que a taula, pendents de la seva tria, tots vàrem coincidir en les sopes mallorquines i no sé si també en les albergínies farcides.

-Se n'ha anat un dels darrers grans que ens quedava.

-Sí, ara ja només quedam els pirreumes. I algun chisgarabís o mindundi que es pensa esser tot lo món i part de l'altre.

-S'ha acomiadat amb la seva categoria de gran senyor de les lletres que, per guanyar-se les sopes, havia fet de jutge. Com el recordaries?

-«Daurat somriure. / Contesta, ara. / Tal volta siguis / fràgil record. // Si fossis núvol, / flor o libèl·lula, / o aquesta trista / llàgrima lleu. // ¿On cal plorar-te? / Contesta, ara. / No giraré, / mai més, el rostre».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris