És molt improbable que els joves d'ara arribin a conèixer Alberto Sordi i a reconèixer-lo com una eina de coneixement i d'interpretació d'uns anys en què tot Europa compartia el blanc i negre de la misèria i els artificis del desenvolupisme. Supòs que entre avui, 26, i dissabte o diumenge, totes les televisions hauran més o menys complit el compromís de programar una pel·lícula amb Alberto Sordi a dins, i després serà desterrat extramurs de qualsevol punt d'atenció. Quedarà en la memòria dels italians, que han convertit el seu cinema -el d'abans- en matèria de souvenir. Tots els quiosquets de llibres de vell exposen i venen ampliacions de les seqüències més famoses del seu cinema, tant de Rocco i els seus germans o Arròs amarg, com de qualsevol beneitura de Steno. En els carrers d'Itàlia es mantendrà viva la memòria d'Alberto Sordi, no sabem quin temps. El que sabem és que aviat aquest rostre de punyetó desvalgut i aquesta anatomia esburbada, on tot pareix que sobra un instant per recompondre's en el darrer moment; el que sabem és que aquesta gràcia agredolça i desemparada és un patrimoni cultural destinat a la desmemòria sistemàtica de les societats del nostre redol. El seu lloc -no hi ha lloc per a tot- l'ocuparan successivament un enfilall de deixalles humanes que exhibeixen la seva estultícia edulcolorida, esperonades per periodistes dels quals la humanitat hauria de començar a prescindir. Res, això va així, però com que entre els més joves i entre els que vendran n'hi ha que m'importen, m'agradaria molt que no se'ls posassin molts d'obstacles per poder veure, parlant d'Alberto Sordi, pel·lícules com I vitelloni o Una vida difíci, sense oblidar El judici universa i potser mitja dotzena més de títols. La resta, fins arribar als dos-cents, patia majoritàriament la síndrome Pau Gasol, és a dir, Sordi jugava molt bé però el Memphis perdia. En qualsevol cas, si algun dia el món redescobreix els cinemes europeus dels anys seixantes, en una quarta o cinquena part de les pel·lícules italianes hi trobarà Alberto Sordi. Alguns actors tan bons com ell o més no tengueren tanta sort -Totó, per exemple-, i altres en tengueren més -Mastroianni, Gassman. No sabria on situar Ugo Tognazzi i Nino Manfredi. Però diríem que, en realitat, tots tengueren mala sort, perquè el temps ha passat pel seu cine com un elefant epilèptic pel museu del vidre. És un cine sepultat davall tantes capes d'efectes especials, que ja només s'aixeca, com els vampirs, de matinada i a les televisions públiques: per xuclar la sang del cinèfils amb insomni.