algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Per què se suïciden els cuiners?

Cadascú té la seva teoria sobre el suïcidi: també devia tenir-ne una Bernard Loiseau, el xef francès que es destrossà la cara, i el cervell, amb un tret d'escopeta, aquesta setmana. Loiseau, 52 anys, propietari d'un hotel-restaurant a la Borgonya i d'altres molts negocis, havia rebut la notícia que la guia Gault Millau li havia abaixat la puntuació del seu principal restaurant, i temia que la guia Michelin fes el mateix, traient-li les tres estrelles que tenia des del 1991. Empresari d'èxit, semblava, era un dels gran cuiners francesos: deixeble de Paul Bocuse, la seva marca cotitzava en borsa, i el seu nom era un dels sinònims irrebatibles del prestigi de la cuina francesa, del luxe que s'administrava en els seus locals, de les cerimònies que començaven als seus fogons i a les quals només la minoria de les minories assistia, com una comunió vedada a la plebs. Essent justos: no del tot vedada, aquesta comunió, perquè xef Loiseau s'havia esforçat per fer arribar les seves delícies a la majoria de la població, a base de negocis de plats preparats, perquè tothom pogués intuir allò que menjarem al paradís. Per tot això, el que més crida l'atenció és la distància entre l'ambient que destil·laven els seus negocis i aquest gest tan poc amable del suïcidi, la distància entre el món de la cuina que es conrea als delicats castells francesos, on cambrers enguantats paren taules dipositant-hi coberts que han estat rentats per tres parells de mans diferents, i la lletgesa del suïcidi, aquest darrer ritual dels fracassats, dels malalts, dels insuportablement solitaris, dels vençuts, diuen.

Cadascú té la seva teoria sobre el suïcidi. El suïcidi del cuiner francès ens deixarà, com s'esdevé gairebé sempre, inermes davant la repetida pregunta sobre els motius: per què se suïciden les persones?, per què se suïciden els cuiners?, per què s'ha suïcidat Loiseau?, i sense cap resposta. Durkheim distingí el suïcidi egoista (els qui no s'integren: no sembla la resposta més encertada), el suïcidi altruista (els mancats d'individualitat, que miren d'allunyar-se del seu jo: tampoc no sembla el cas), el suïcidi anònim (producte de la fatalitat insuperable, de la ruïna, de la pèrdua emocional o material: tal volta), i el suïcidi fatalista (el producte de la reglamentació o la pressió: si la pressió que acaba per empènyer-te al suïcidi prové de la guia Michelin, está ben clar que això de la primera, o segona, o successives estrelles és el que sembla: una veritable i ensems tràgica i desproporcionada collonada). Res. Especulacions desenfeinades i tòpiques, gratuïtes, perfectament prescindibles. Segurament, tot donant per enèsima vegada la raó a la desprestigiada -malgrat certa- hipòtesi marxista, davall aquest darrer atzar del cuiner hi ha una causa econòmica. Tampoc no és imprescindible conèixer-ne la resposta i, tanmateix, la pregunta és tan impressionant que sembla del tot ingenu esperar alguna resposta que la superi: per què se suïciden els cuiners?

Cadascú té la seva teoria sobre el suïcidi. Afers econòmics a part, aviat han aparegut els defensors de la teoria del cansament, de l'avorriment, del fàstic de l'home que no ha tingut un sol dia d'oci en els últims tres anys. La incapacitat per divertir-se amb la feina és disculpable si hom té una feina repetitiva i feixuga, però és incomprensible si l'obté qui viu del negoci d'encomanar als altres l'entusiasme i l'eufòria pels plaers de la carn, o del peix, o el vi, i similars. Cadascú té la seva teoria sobre el suïcidi. N'hi ha una, una de les moltes possibles, que proclama que el suïcidi sempre és una possibilitat, un dret, que deixa com a seqüela la intensitat de la darrera pregunta que el suïcida va fer-se, sempre incomparable a la pregunta postissa que ens fem els espectadors. (Tanmateix, no cal cap resposta. Ningú no gosarà negar que la pregunta és fantàstica: per què se suïciden els cuiners?).

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris