muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

Whisky i capell

El millor lenitiu de la mala consciència és l'alcohol. Conhorta més que el confessor. Ara hem sabut que estant a ca seva, Margaret Thatcher agafava unes sopes de whisky que rieu-vos-en de les dels corsaris. L'acompanyava la seva assistenta, Cynthia Crawford. En arribar la nit, les dues senyores s'asseien a terra i ara per tu ara per mi, no paraven de beure fins veure-li el cul a la botella. Aquesta època de desgavell de Miss Thatcher va coincidir amb la guerra de les Malvines. És probable, per tant, que la Dama de Ferro no acabàs de veure clara la necessitat que tenien els soldats del seu país de matar o morir per defensar un dels darrers reductes de l'imperi britànic. Els dubtes l'enalteixen, no cal ni dir-ho. Tanmateix, aquesta imatge d'una Thatcher amb cor decebrà aquells que la miraven embadalits. Fraga, per exemple. Franco l'havia enviat d'ambaixador a Londres, a Fraga, per tal que no embullàs la troca política més del que ja ho estava. Era l'any setanta-tres, quan els franquistes s'enfrontaven al dilema de no saber quin futur donar-li al franquisme. Aleshores, don Manuel va descobrir, a través de miss Margaret, que en el sistema democràtic també hi ha lloc per als esperits autoritaris. I va declarar-se, de manera entusiàstica, demòcrata de tota la vida. Per aquell temps, don Manuel, vestia robes de gentleman i usava un barret en forma d'esclata-sang, clavat al del doctor Watson. Semblava que l'havien pastat de bell nou. Naturalment, tan aviat com el responsabilitzaren de l'ordre públic en el primer govern de la monarquia, no va saber dissimular el llautó i va recuperar la verga de bou. Fraga és d'aquelles persones intel·ligents que sempre han tengut el sostre baix. I no en pot culpar ningú, ell mateix se l'ha construït. En fi, no parlava de Fraga, sinó de Thatcher. Ara sabem que la Dama de Ferro ofegava la mala consciència amb whisky, cosa que no deixava d'ésser un error. L'alcohol permet superar l'angoixa de manera momentània, no foragitar-la. La gent de baix, ho sap més que ningú. I les lletres del tango, que evoquen un món de barriada, en són l'exemple: «Tomo y obligo/ mándeme un trago/ que hoy necesito/ el recuerdo matar». Em sap greu per miss Thatcher, perquè la mala consciència és com l'ombra d'Abel sobre Caïm, un company de per vida. És clar que don per suposat que lady Margaret s'amorrava a la botella per vèncer la depressió i no té per què ésser-ne aquest el motiu o, si més no, el motiu exclusiu. He conegut més d'un polític fent quatre tires de potades, que l'únic problema que tenien era posar la clau al pany. Bush ha tengut problemes greus amb la beguda, perquè li provocava un augment considerable de l'agressivitat (no podia ésser d'altra manera), però no bevia per ofegar la veu de la consciència. Precisament el jove Bush, tal com havia fet papà Bush, va trobar el seu equilibri emocional quan va ésser elegit governador de Texas i va tenir prou poder com per a signar penes de mort. A més penes de mort signades (i executades) més estabilitat psíquica, de manera que va arribar el dia en què va prescindir de la botella i els guàrdies de trànsit respiraren alleugerits. Aquesta història exemplar (la de Bush) no desmereix els mèrits lenitius de l'alcohol. Així alleugereix la consciència, com en el cas de miss Thatcher, així augmenta l'agressivitat. Bush el va deixar de banda, a l'alcohol, perquè és agressiu de mena, com els indiots. Ens ho demostra diàriament. Bush s'ha acostumat a enviar homes a la guerra. Aznar, en canvi, és un neòfit perquè la gesta de Perejil no compta. Aznar galleja com un general de colònies, però no ha tengut oportunitat d'embrutir-se a les trinxeres. A posta Bush el va convidar al seu ranxo per veure si, parlant de guerra, el whisky de Texas descobriria que té la llàgrima fluixa o que, tal com suposàvem, és més baralladís que Popeye. I tenc la impressió que no va decebre les esperances que el Pentàgon li té dipositades. Que com sé que va donar el pes esperat? Per deducció. Aznar va sortir del ranxo amb la promesa feta a Bush d'enviar tropes espanyoles a l'Iraq i amb un capell de John Wayne entre les mans. Se'l veia eufòric. Miss Thatcher el podria alliçonar sobre la foscor moral que envolta aquelles persones que parlen amb les armes. Però és evident que no vol escoltar sermons, sinó proclames. La fotografia d'Aznar amb el capell, ha estat notícia de primera plana a bona part dels diaris d'Europa. Molt possiblement ha assolit la glòria (o allò que entén per glòria). Ni per un moment s'ha parat a pensar que en deuen dir, d'ell, els milers i milers de persones que sortiren al carrer per oposar-se a la guerra.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris