bruma
  • Màx: 16°
  • Mín:

«Egunkaria»

Un acord de principis entre el PP i el PSOE, dos partits estatalistes que defensen aferrissadament el nacionalisme espanyol davant de la resta de nacionalismes propis de la composició plurinacional de l'Estat, ha facilitat que el poder judicial espanyol faci mans i mànigues per quadrar el cercle viciós del patriotisme constitucional, i és que els patriotes-nacionalistes espanyols han fet, fan i faran tot el que puguin per evitar que els patriotes-naconalistes bascos, catalans o gallecs arribem a decidir lliurement, democràticament, el nostre futur com a ciutadans i com a poble.

En aquest sentit, no m'ha sorprès en absolut la confiscació del diari basc i en basc Egunkaria, ja que en un estat plurinacional que disposa d'una constitució «democràtica» fonamentada en la voluntat de la nació que aporta més votants no hi ha res de massa estrany en el fet que els seus dirigents pretenguin l'anul·lació de les altres voluntats nacionals mitjançant l'ús de tots els poders, cosa que inclou el legislatiu, l'executiu i el judicial.

És difícil entendre que qualcú no entengui que la constitució espanyola, base i fonament dels nacionalistes espanyols, va ser un producte minuciosament redactat per fer front a la probable empenta dels altres nacionalismes a partir de tot un seguit de disposicions que van des de la prohibició d'acords directes entre les comunitats mal anomenades «autònomes» sense passar pel filtre i censura del govern de Madrid -com a garantia de la prevalença del nacionalisme dominant-, fins a la potestat del Senat i del govern del regne d'Espanya per suspendre qualsevol autonomia acusada de desviacionisme, amb una capacitat legal democràtica (la que li atorga la democràcia unilateral del nacionalisme espanyol, òbviament) sustentada en una majoria de diputats del PP-PSOE, que practiquen el nacionalisme espanyol més radical i encarcarat, amb un posicionament que no deixa la més mínima possibilitat a una evolució dels poders de l'Estat cap a postures més respectuoses amb els nacionalismes que disposen de menys recursos humans, comptats aquests finalment en termes de vots.

Ara bé, no podem oblidar que la constitució espanyola que atorga la sobirania al conjunt del poble espanyol també ens engloba a nosaltres, que els poders espanyols també poden actuar impunement a ca nostra -amb la més absoluta legitimitat democràtica espanyola- quan els plagui i que la nostra autonomia també depèn de la voluntat última del senat i del govern espanyol.

La clausura d'Egunkaria avui es podria veure reflectida en un futur amb el tancament de diaris en català, posem per cas, si des d'aquí algun president -digne, com el basc Ibarretxe- dels nostres mínims governs decidís plantejar un referèndum democràtic per avaluar la voluntat dels ciutadans respecte de seguir supeditats al nacionalisme espanyol agressiu o bé caminar amb les altres nacions de la Unió Europea com a igual entre iguals, amb els corresponents drets i deures, però sense patir les constants vexacions polítiques, econòmiques, lingüístiques i culturals que des dels poders del nacionalisme espanyol se'ns infligeixen dia rere dia, any rere any.

Comptat i debatut, que mentre Euskadi ja fa temps que és víctima dels abusos sustentats en el principi que la sobirania radica en el conjunt del poble espanyol -concepte que inclou fins i tot els que no ens consideram ni volem ser espanyols-, els regionalistes de les Illes (siguin d'orientació estatalista, balearista o mallorquinista) pasturen idíl·licament perquè es tracta d'un problema dels bascos i, com ja sabem, això és cosa dels d'allà.

Per dir-ho en les belles i tristes paraules de Martin Niemüller, uns mots de rabiosa actualitat sobre els quals hauríem de reflexionar tots i cadascun dels ciutadans compromesos: «Primer van agafar els comunistes, / i jo no vaig dir res perquè no era comunista. / Després es van endur els jueus, / i jo no vaig dir res perquè no era jueu. / Després, van venir a buscar els obrers / no vaig dir res, perquè jo no era obrer sindicalista. / Més tard es van ficar amb els catòlics / i no vaig dir res perquè jo era protestant. / I quan finalment, em van agafar a mi, / ja no quedava ningú per protestar.

Josep Serra, sociòleg

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris