nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Un estat d'ànim ben comprensible

Encara que generalment se suposi que la joventut és l'època més rebel, crec que això és un tòpic, un tòpic més dels que l'acompanyen i l'agombolen. I és amb l'edat que ens curam o guarim dels tòpics. És amb el pas dels anys que, a poc a poc, superam el pensament culturalment correcte, que ens el llevam de damunt. Si ho reparam, tal vegada l'època de la vertadera revolta -ja sense manies de cap mena (com no sigui la del que s'acosta)- sigui la darrera, quan la raó i el cansament ens indiquen la proximitat de la Madona, la proximitat de la Seca o de na Seca. Proximitat o imminència que sembla que no és gens correcte de tractar, o ni tan sols d'esmentar. Car, tot garbellat, les revoltes individuals, no massa influenciades per cap ideologia -si m'és permès de manifestar tan grossa i escandalosa heretgia- m'han semblat sempre més genuïnes.

Feia temps que volia abordar aquest tema tan vidriós -que suposa ni més ni manco trobar-me radicalment incapacitat per a gosar valorar cap col·lectivitat part damunt de l'individu (com no sigui la de la comunió dels sants en la qual ningú no creu)- però confés que hauré hagut d'esperar que s'hagin produït les darreres declaracions del poeta Joan Perucho -amb motiu d'haver-li estat concedit, des de Madrid, el Premi Nacional de les Lletres, i de la reedició de Diana i la mar morta- per a finalment decidir-me, emparat o recolzat per o en elles. Perquè la veritat és que no han estat rebaixades o edulcorades gens ni mica per cap respecte o consideració al que diran des de l'Establishment o des de cap altra posició establerta, més o manco condescendent, amb un petit somriure als llavis i una gelor a l'esguard.

El poeta cavaller de la paraula, jutge de professió, que va irrompre en l'escenari literari -més aviat limitat- dels anys cinquanta amb Sota la sang (1947), Aurora per vosaltres (1952), l'esmentat Diana i la mar morta (1953) i El mèdium (1954), amb un discurs senyorívol molt ben escandit, entre surrealista i existencial, no s'ha mossegat gens ni mica la llengua i s'ha despatxat a gust. Sense gaire decòrum, opinaran alguns tal vegada. Com si parlar sense embuts de la mort fos tabú. Com si posposar tota realitat cultural a la cita pròxima amb na Seca fos cosa impròpia i del tot imperdonable. Especialment quan, en una entrevista concreta, Joan Perucho s'ha permès fins i tot de precisar el lloc on li agradaria morir, una clínica de molt a prop de ca seva, així com també l'esquela on vol que figuri la seva condició, des de fa poc -com hem esmentat- de Premio Nacional de las Letras Españolas. Perquè Joan Perucho ha pres molt per socarrat que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, no hagi volgut felicitar-lo. A un servidor li sembla cosa òbvia que, a mesura que na Seca s'acosta, un vagi perdent tot respecte a moltes convencions. En qualsevol cas, la tercera edat no sembla la més adequada per a certes mobilitzacions. En termes militars, podem dir que hi ha d'haver alguna edat en què els integrants, més nombrosos, de les dues primeres etapes de la vida acceptin, de bon grat i com un fet normal, la desmobilització de la gent més granada. Desmobilització relativa, és clar, perquè tampoc no suposa que els afectats deixin de ser ciutadans o hagin de penjar automàticament el capell. Cal recordar, de més a més, que no tenim perquè contribuir tots exactament de la mateixa manera a les causes col·lectives, apuntant-nos tots a les mateixes tasques i acudint sistemàticament a les mateixes convocatòries, quan més millor. Amb la quantitat de camps per córrer que hi ha, cadascú ha de tenir dret a escollir aquells o aquell que en què vol estar present, per resultar més pròximes a la seva sensibilitat i capacitat. A fortiori, encara més en el cas dels individus de la tercera edat més empesos. Si sembla exigible de tothom tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre, no ho sembla que ho sigui passar dels cinc fills, dels cinquanta arbres o de la dotzena de llibres. En última instància, l'exigència de contribuir -tant des del punt de vista col·lectiu com de l'individual- es refereix molt més a la qualitat que a la quantitat. No sé si m'explic. Vull dir que l'individu no ha de ser mai manipulat, ni en nom de la causa més noble. Aquest respecte em sembla que és encara més exigible a partir d'una determinada edat. El jovent pot eventualment tolerar ser manipulat. Però aquest no és mai el cas pels més granats.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris