nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Els nostres morts i els altres morts

Diumenge, a l'hora del vermut, vaig assistir al cementiri de Palma a un acte en record d'Emili Darder, convocat per Esquerra Republicana. A Darder el va condemnar a mort un tribunal militar (cal parlar d'assassinat sense pal·liatius), i la sentència es va acomplir la matinada del vint-i-quatre de febrer. Era l'any trenta-set. Se n'han complit, per tant, seixanta-sis. Juntament amb Darder, foren afusellats Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Els afusellaren en un dels murs de la part baixa del cementiri, precisament en aquell on l'ajuntament de Palma va posar, l'any setanta i escaig, una placa en memòria de totes les persones que l'exèrcit colpista, el de Franco, va despatxar en nom d'una legalitat jurídica inexistent. Diuen que en els anys més sinistres de la repressió, la terra no podia absorbir la sang i hi havia bassiots vermells on s'emmirallava la lluna. Un dels darrers assassinats va ésser Jaume García, el socialista que presidia la Diputació abans del Cop d'Estat. El darrer de tots? Possiblement un al·lot de Maó, al quaranta-tres o al quaranta-quatre. Gaspar Riera (1922-1993), pintor naïf i company entranyable en el diari Ultima Hora, em va regalar unes fotografies en les quals podia veure's l'impacte de les bales en el mur. Va ésser alguns mesos abans que emmalaltís. Segons em va dir, em volia llegar un document gràfic dels afusellaments, perquè percebia que la memòria col·lectiva havia estat una nosa per als polítics de la transició. I tenia raó. Més endavant els operaris municipals els dissimularen, els cops de bala a la paret, amb el pretext de no ferir la sensibilitat dels que visitaven el cementiri. Tanmateix, no aconseguiren esvair totalment el record de la ignomínia. Seixanta anys i escaig després d'aquella guerra encara hi ha gent que acudeix al mur amb un missatge de dol. Potser n'hi ha hagut sempre. Diumenge, hi havia, al peu del mur, un ram de clavells vermells, encara frescs, i una rosa pansida al costat d'un potet amb les restes d'un llum d'oli. També hi havia una figureta plastificada del Cor de Jesús i una altra d'una Verge. Responen a una tradició, no per hortera, menys entranyable. Altre temps, quan jo era infant, les famílies que havien perdut un fill o un germà a les guerres colonials, tenien una mena d'altar a un lloc ben visible de la sala. Sobre una tauleta, hi havia una figura de sant o de santa i la fotografia del difunt -sempre un home descaradament jove-, que s'hi recolzava. En el cementiri, diumenge, davant el mur on va morir Darder, hi vaig convocar tots els morts de les guerres d'aquest país. Almenys tots aquells fins on m'arriba el record. És a dir, els de la Guerra Civil i els de les altres, les colonials, víctimes els uns i els altres del caciquisme o del totalitarisme ideològic. I em va venir al pensament José María Aznar, que ha acudit al ranxo de Bush per enllestir els últims detalls de la invasió de l'Iraq. De manera que vaig arribar a la conclusió (una vegada més!) que aquest home és un inconscient. Si Déu no hi posa remei, d'aquí seixanta o setanta anys hi haurà gent a Bagdad que encendrà espelmes o portarà roses a les tombes que guardaran les despulles de les víctimes de tot el foc que tenim previst que caigui del cel. Fa dos mesos la meitat de la població espanyola desconeixia exactament per on parava l'Iraq. Ara tothom sap que cau per allà, però que en tot cas les bombes teledirigides hi arriben sense cap problema. No tenim res contra aquesta gent, ni tan sols els hem vist la cara, i ens disposam a atacar-la. D'aquí seixanta anys i escaig, els joves iraquians recordaran els seus morts, com feren amb els seus els d'Esquerra Republicana, ahir en el cementiri. I se'n recordaran de la nostra mare. Ja que no haurem sabut guanyar la pau, haurem guanyat la immortalitat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris