algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

De Felanitx a l'Iraq

Dijous passat, a la Fira del Llibre, vaig intentar contribuir a la presentació de l'obra d'Aina Adrover i Joan Cabot Felanitx 1931-1939. República, guerra i repressió (Res Publica Edicions). És un llibret magnífic, totalment diferent dels productes que habitualment treuen els estudiosos locals, tocats d'un amateurisme que només es concreta en la bona intenció de l'autor. No: aquest llibre té una càrrega enorme d'informació ben presentada i també d'emoció justament dosificada. He d'admetre, però, que els autors varen seleccionar malament el presentador: els felanitxers no podem llegir aquest llibre més que afectats per la familiaritat amb les dotzenes de personatges que hi surten. Aquells que nasquérem just després de la guerra coneixem bona part dels protagonistes o de les seves famílies, quan no som, nosaltres mateixos, fills, néts o nebots dels repressors o dels represaliats. Això fa que un magnífic llibre d'història sigui apreciat com una crònica familiar, i l'interès molt especial amb què l'he llegit no pot ser propagat a lectors no felanitxers. Així i tot el puc recomanar a tothom des de la seguretat que, més enllà de la proximitat que he esmentat, el llibre té el valor de document extraordinari d'una època. Època que és ben oportú recordar, i és precisament des del microcosmos d'un poblet d'on millor es pot arribar a entendre la magnitud de la tragèdia del 36. I aquells que tenim una memòria viva de la postguerra estam condemnats a analitzar-ho tot des d'aquesta perspectiva. L'horror davant els patiments d'una guerra és una marca que hauria de durar generacions. Però la indignació per la passivitat de les democràcies, que acabaren fent costat al franquisme mentre continuava la repressió (50.000 assassinats després de la guerra!), també hauria de ser un recordatori sempre present. La repugnància per la violència, pel militarisme, sempre hauria d'anar ben prop de l'odi als dictadors. I el llibre reforça aquests sentiments. Per ventura és per això que, també dijous, me va produir un cert desassossec la fotografia de la representant de l'ONG Human Shields amb un somriure d'orella a orella, i amb un peu de foto que deia: «Rosa Salleras cerca més escuts humans a les Balears». Tant de bo que aquest somriure no s'hagi de transformar mai en un rictus d'horror per la irresponsabilitat d'enviar gent benintencionada a missions perilloses que ja són absolutament manipulades pel govern de l'Iraq. Aquells que sabem com les gasten dictadors com Franco o Saddam (i aquells que no ho saben que es documentin) sentim una gran aversió a tot allò que pugui significar fer-los el joc. I els escuts humans no aniran, tal com diuen, a les escoles i als hospitals que voldran, sinó allà on els enviï el dictador. De moment els ha rebut, tots contents i simpàtics amb l'amfitrió, el ministre d'Afers Exteriors. I han exhibit pancartes contra els inspectors de les Nacions Unides. Tot això ha estat filmat i difós per Saddam com un aval a la seva política. És massa frívol somriure quan una vida està en joc (ni que sigui per salvar altres vides), i tampoc no està bé regalar somriures ni afalacs als assassins. Les seves víctimes, quan ho veuen, no ho poden entendre.

Joan Mir, professor de la UIB

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris