algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Aznar i l'Obra

Dins el cicle de conferències que l'Obra Cultural ha decidit dedicar a Francesc Antich, i que va encetar Pasqual Maragall, li toca ara el torn de pujar a la tribuna d'oradors a José María Aznar. Les gestions per aconseguir la participació del líder conservador, les va realitzar Antoni Mir amb Jaume Matas. Va sorprendre's el ministre espanyol amb la proposta, però quan hi ha voluntat per ambdues parts d'arribar a un acord "insistesc, la de Mir motivada per l'homenatge íntim que a través de l'OCB ret ell, personalment, al president del govern balear", les postures més oposades deixen d'ésser"ho en un no"res. Matas va assumir la responsabilitat de convèncer el seu cap de files de venir a Palma, tot i que aquest es troba d'allò més enfeinat en la preparació de la guerra contra l'Iraq. Imaginau"vos"ho: que si en aquesta motxilla hi ha de posar l'escopeta de caçar conills, que si en aquesta altra les historietes de Roberto Alcázar y Pedrín per a llegir a la trinxera. Tot plegat és un embolic que no té fi, de manera que s'ha vist obligat, Aznar, a delegar en Fernando Savater les seves funcions de patriota en exercici constant. Però retrobem el fil de la narració. Sense pensar"s'hi, Jaume Matas "que sent feredat d'acarar la possibilitat de tornar a Mallorca à poil" va disposar"se a convèncer Josemari d'accedir a la petició de l'Obra. Mir li va suggerir l'estratègia, així que el ministre li va fer cas i va presentar"se a la Moncloa amb la coral dels damnats de Cort (adscrita al Montepío de Viudas y Huérfanos de la España Nacional, a l'espera d'assignar"los un sou escaient als seus mèrits), composta per veus blanques d'un pes inqüestionable com són ara les de Gaspar Oliver, Maria Frau, Maria Crespo, Jordi Llabrés i un llarg etcètera de regidors i regidores de l'època Fageda que assoleixen entitat sota la batuta del mestre José María Rodríguez. Abans que Aznar pogués demanar als guàrdies de la porra que els identificassin, Matas va dir «va por ti, mi Josemari» i Rodríguez va donar l'entrada a l'himne que portaven preparat. I a la una, a les dues i a les tres, tots es posaren a cantar: «Al pueblo que aclama/ tu heroico valor,/ unamos los votos,/ los votos de amor» ('Viva!, exclamaren els servents de la Moncloa). «Mallorca, tu patria/ bañada de sol,/ con gloria recibe/ al héroe español» ('Viva!, repetiren els servents i els punxa"portes de la Moncloa). «La guerra es cruenta,/ la guerra es atroz,/ pues guerra a la guerra/ responda la voz» ('Viva!, cridaren els servents, els punxa"portes, i na Roseta Estaràs que venia des del Parlament a la correguda convençuda que a la Moncloa repartien cacauets). «Egregio caudillo/ de gran corazón,/ Mallorca en ti fía,/ en ti la nación» ('Viva! Remataren tots els esmentats, Marisa Paredes i Zapatero, aquest "no cal dir"ho" per equivocació). Amb dificultats, Aznar, va poder contenir l'emoció. Únicament li faltava enfilar"se a un cavall de pedra, com el que cavalcava Franco, per assolir la immortalitat (qui li anava a dir quan feia inspeccions d'Hisenda a Burgos!). «Desde luego, "va comentar amb veu greu" George no puede presumir de un himno igual, a no ser que le hagan un arreglo de la banda sonora de El Puente sobre el Río Kwai». Aleshores, Matas va informar"lo que l'autor de la peça era Antoni Mir, i ho va dir convençut, perquè aquest havia tengut cura d'obviar que es tractava de l'himne a Weyler compost, cent anys enrere, pel mestre Bordoy. «Este poeta, Antonio, tiene el Adonais?» "va voler saber Aznar. I afegí: "«Apunta su nombre para la próxima edición. Se lo ha ganado a pulso». Ara Matas va veure's obligat a dir"li que, efectivament, és un poeta de renom, el tal Antonio, ja que té versos tan substanciosos com aquells que diuen «volem un estatut/ que no sigui geperut», però que ha assolit projecció pública a través de la presidència de l'Obra Cultural Balear. Va endurir l'expressió, Aznar. «Jaime atiende el aviso: se te cuela la hez en el despacho con mayor facilidad que lo pilluelos en el tren de cercanías». Va empal·lidir, Matas. «Ara em dirà que ja puc partir cap a Palma tot sol». Però no, s'equivocava. Va voler saber Aznar: «¿Acaso no son éstos, los de la Obra, los que el viernes me hicieron saber en lenguaje balear su oposición a la guerra?» Va tenir la resposta a punt, Matas: «También lo hicieron los del cine y ya comen en la mano del filósofo Savater». Va assentir, Aznar. «Cierto "va afirmar". Acaban de proponerme la grabación de una orduñada épico"patriótica en la que yo sustituiría a Jorge Mistral en plan cuerpo arrebatador». Aleshores, Matas, va suggerir"li a Aznar la possibilitat de traslladar"se a Palma per a dictar una lliçó magistral en el cicle de l'OCB. Va respondre"li el President: «Correcto, Jaime, pero como no recite mis once poemas de amor y una canción desesperada, no dispongo de más material lírico». I Matas que de tant de sentir"los, aquests versos inmortals, ja les coneix més que els llençols del seu llit, va estremir"se d'horror davant la perspectiva d'una nova lectura. «Serà mejor que te muestres en plan autonómico y hagas referencia a una gloria local "va proposar"li". Loa a mossèn Llorenç Riber, por ejemplo». Va posar mala cara, Aznar. Va respondre: «Bien sabes, Jaime, que a mí los curillas regionales se me atragantan». Va intercedir, Matas, a favor de l'erudit campaneter: «Ni siquiera tuvo nodriza vasca, me consta. Mossèn Riber fue de los curas que le echaron una mano a don Francisco». I afegí per allò de fer gala de la seva erudició: «Escribió un poema titulado Al sol alt». Va interessar"se vivament per la notícia, Aznar. «A este me lo conozco yo al dedillo: Cara al sol/ con la camisa vieja/ que tu bordaste en rojo ayer, etcétera, etcétera, etcétera». I va concloure: «Si este cura era azulillo, hazme un resumen de los poemas que tiene musicados para bombo y trompeta guerrera. Voy a cantarlos en la conferencia. Y añadiré, de cosecha propia, mis diez poemas de amor y una canción desesperada más una puya a Yordi, que nunca está de más». Matas va dir que okey, que tot plegat li semblava magnífic. Es programarien, a més a més, un seguit d'actes complementaris de la conferència, tal com es programaren per fer cas a Maragall. Hi hauria una visita"homenatge al monument a les víctimes del creuer Baleares "«Fíjate a lo que se exponen, Jaime, los que viajan en barco, y el pícaro de Yordi no hace más que invitarme a Palafrugell para salir a hacer gamba en su bote», va comentar Aznar encertadament", una visita a Tummy Bestard a qui el president espanyol vol condecorar fort i no et moguis amb la Creu de Catalañazor (que és l'indret on Almanzor perdió el tambor), i un dinar amb roba de campanya amb els Escarrer, Miquel Vicens i altres líders en la lluita heroica contra l'ecotaxa. Va estar"hi d'acord, Aznar. «¿En el salón de la conferencia, qué banderas ondearán?», va demanar. Va empassar"se la saliva amb dificultat, Matas. «Catalanas, por supuesto», va admetre. «No me desagrada la enseña de Aragón, siempre que ondee una banderaza de España en lugar visible», va respondre Aznar. I afegí: «Y con el toro de Osborne luciendo sus buenos atributos». Matas prenia nota de tot, perquè tot sortís perfecte. «En cuanto a eslòganes...», va comentar Aznar. «Es inevitable: Ni Espanya ni França,/ Països Catalans», va concretar Matas. «Ni pensarlo», va interrompre'l Aznar. Va quedar"se pensatiu, la mirada perduda en la terra castellana. «Ya está "va dir". Apunta: Ni Oste ni Moste,/ galletas Loste». En va prendre nota, Matas. «Poned fecha para el acto antes de que George me convoque en la trinchera», va urgir Aznar. «La pondremos», li va respondre Matas i va marcar el telèfon del mòbil d'Antoni Mir per assabentar"lo dels detalls. Ara Antoni Mir té la paraula. Però cal suposar que la programarà per aquest mes mateix. A tres mesos de les eleccions, vol que Antich tengui ben clar qui comanda a Son Ribot.

Llorenç Capel

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris