nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
13°

La realitat de la guerra

El meu nom és Jaume Sansó Garí, tenc 86 anys i sóc un supervivent del Grup de Muntanya de Mallorca. L'any 1936 aquest Grup va ser enviat a lluitar a la Guerra Civil Espanyola: el major acarnissament entre germans, tant d'una banda com de l'altra.

Vaig participar a la batalla de Terol, a la reconquesta de Madrid, ofensiva a Vinaròs, arribar al Mediterrani per conquerir València, Castelló, Sagunt per, tot seguit, enfilar cap a la batalla de l'Ebre. Nosaltres, amb el material carregat a l'esquena, deixàrem darrere els nostres amics i companys morts, mutilats, ferits... Joves amb nom i llinatges, fills de pares i mares desconsolats. Pobles desfets, cremats, vídues, nins i nines orfes...

Al riu Ebre, durant sis mesos de la meva vida, vaig veure com l'acarnissament es cobrava vides i vides, milers de vides. A la famosa serra de Pàndols "«Sierra 666»", on tants de reportatges i pel·lícules han fet reviure la memòria d'aquella desgràcia col·lectiva, allà vaig veure com un turó canviava 26 vegades de bandera "amb tot el que això significa en baixes. Arribà el torn de la Bateria núm. 39 del Grup de Muntanya de Mallorca, la meva, comandada pel capità Pons Ramonell. Pujàrem sabent el que allà havia passat, sabent el nombre de joves que hi havien deixat la vida.

La sensació que això comporta, saber que potser sigui el teu darrer dia de vida, és indescriptible i encara avui m'escarrufa pensar-ho.
Vaig veure el riu Ebre color vermell de sang. Sang de tants de soldats que perderen el seu darrer alè, la seva darrera mirada a un futur trencat per la desídia i la irresponsabilitat dels qui comandaven: gent mancada de vergonya per permetre tal barbaritat.

Pobres mares i pares, pobres fills i filles, pobres esposes i marits que hagin de veure la sang dels seus estimats tenyir l'aigua d'un riu...
7 anys de la meva vida lliurats al servei de la «Pàtria». La meva joventut, els amics i companys... tantes i tantes coses que me va prendre aquella guerra. Tant sofriment, tanta por.

En aquella guerra joves de tots els pobles i les ciutats d'arreu d'Espanya varen veure trencades les seves expectatives i els que hi moriren, el desconsol de la seves famílies.

Ara ja en quedam pocs amb vida, del Grup d'Artilleria de Muntanya de Mallorca "ben pocs", mai no ens podrem esborrar de la memòria aquella visió macabra.

Sempre esperàrem un homenatge que mai no va arribar. Als que sofrírem de veritat aquella història mai no ens han reconegut el sofriment. Però sí que varen ser reconeguts els comandaments, els generals, el Caudillo. Aquests sí que es penjaren medalles a costa del nostre sofriment.

Aquests dies escolt el senyor Aznar xerrant que vol ajudar a fer la guerra els Estats Units perquè ataquin l'Iraq. I quan el sent, em vénen al cap les imatges de la barbàrie, la mort i la desgràcia.

Ara més que mai vull un homenatge i un reconeixement per cada un dels joves que moriren a la guerra: vull que el senyor Aznar digui que vol la Pau i que no vol la guerra. Vull que Espanya sigui símbol de Pau, sigui estendard del diàleg.

>dir align=right>Jaume Sansó Garí. Vilafranca de Bonany.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris