lluvia ligera
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Sobre la majoria

Quan les coses van pitjor, és quan millor van. Aquesta paradoxa, la viuen els socis del Barça que arriben a desitjar veure l'equip a segona divisió, perquè sospiten que serà l'única manera de desempallegar-se de la màfia d'impresentables que varen ser votats per una immensa majoria de socis, que han governat fins ara allò que un dia va ser més que un club, i que encara el volen continuar governant. Aquesta mateixa paradoxa, per les coses que n'he arribat a saber, ha estat ben viva en molts de partits polítics. En tota organització, sobretot quan té sòlids fonaments ideològics, passa que hi ha un sector una mica marginat que creu que és necessària una catarsi col·lectiva per abandonar les pràctiques perverses i tornar a la puresa dels orígens. Ja me direu, si na Cirer queda exclosa de la candidatura de Ciutat, què en pensarà d'una possible derrota del PP a Palma («més fort!», ens deien de petits). Per què passen aquestes coses? Hi ha una explicació senzilla: el ressentiment és normal en els marginats pels corrents majoritaris. Però n'hi ha una altra que sovint és més certa: la frivolitat de les majories fa necessari de tant en tant l'adreçador per fer-les adonar de la inconsistència del camí emprès. Hi ha un component psicològic molt corrent que fa fàcil l'acord entre el líder i la massa. A mi m'agrada anomenar feixisme aquesta tendència humana i no crec que sigui cap disbarat. En el benentès que el component feixista de molts de lideratges no desapareix quan es produeix el divorci amb la massa, ans al contrari: s'intensifica i es fa més visible. Només quan els socis li han plantat cara hem pogut veure la misèria d'un egòlatra com Gaspart exhibint la seva impostura. Només quan l'opinió pública ha plantat cara a Aznar hem pogut apreciar la immensa distància que hi ha entre el polític que realment patim i la imatge que ell encara té de si mateix. I no eren tan diferents dels d'ara, el Gaspart i l'Aznar de fa dos anys, quan guanyaren les eleccions. Però la gent convertida en massa estima la frivolitat de votar irreflexivament. Després cadascú s'agombola escandalitzant-se. El poble alemany devers el 1945 va entendre això que intent explicar. La manipulació de l'opinió pública és el recurs que permet al líder mantenir-se en el poder. Els demòcrates ho fan amb tacte: Roosevelt trobava que els Estats Units havien de participar a la Segona Guerra Mundial, però no va gosar fer-ho contra la voluntat majoritària dels americans i va haver d'esperar fins a l'atac de Pearl Harbor. Aznar no sap quina cosa és això de la voluntat popular més enllà dels seus rudimentaris experiments amb ella: per mantenir-la a favor, després del desastre dePrestige, va allargar les condemnes als etarres. Amb les multitudinàries manifestacions d'aquest cap de setmana haurà de reinstaurar la pena de mort. I no és cap broma: què significa, si no és això, que als cartells de «No a la guerra» del Parlament els seus diputats hagin contestat amb cartellets d'«ETA NO»? El deute d'Aznar amb els etarres és més alt que el dels ciutadans de Londres amb els pilots de la RAF. Mai tan pocs aconseguiren desviar tant les responsabilitats d'un governant irresponsable. I aquest és un dels aspectes del joc de vegades subtil de l'opinió pública. Els actors de l'Acadèmia del Cinema, encapçalats per Marisa Paredes, varen aconseguir ser un referent de l'opinió pública espanyola oposant-se a la guerra de l'Iraq en l'acte del lliurament dels premis Goya. A partir d'aquell moment, els actors tenen un prestigi i una autoritat pública que haurien d'administrar amb prudència, sense posar-los immediatament al servei d'altres objectius més que discutibles. No ha estat així. Abans d'ahir, dijous passat, els diaris duien aquesta informació: «Un miler de persones es concentraren davant Ajuria Enea, la residència del lehendakari Ibarretxe, per acusar-lo de ser el responsable de l'últim assassinat d'ETA. La convocatòria era de Basta Ya, i alguns actors i directors de cinema s'hi varen afegir. Així, a dos metres d'una pancarta sostinguda per uns encaputxats amb el lema 'ETA assassina, govern basc responsable', s'hi podien veure Antonio Resines, Juan Echanove, Marisa Paredes, David Trueba o Agustín Díaz Llanes. El filòsof Fernando Savater, en el seu discurs, va fer una crida explícita a votar el PP o el PSE en les pròximes eleccions del 25 de maig per enviar el PNB a l'oposició». Tant Savater com els del Goya avui encapçalaran la manifestació contra la guerra. Hi ha coses que crec que no faré mai. Una d'elles és sortir a la foto amb aquesta gent.

Joan Mir, professor de la UIB

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris