En un partit de futbol, els contrincants es reconeixen, abans que pel seu joc, pel seu uniforme. En el joc brutal que juga el món per decidir si els EUA i els seus sequaços -Aznar, pel que fa a nosaltres de manera més directa- maten 200.000 persones, en feren 500.000 i en redueixen 1.000.000 a la situació infrahumana de refugiats, els contrincants es reconeixen, a primer cop d'ull, per la validesa que atorguen a les «proves» presentades la setmana passada per Colin Powell al Consell de Seguretat. Els escèptics davant aquestes proves coincideixen amb els contraris a la guerra. Els que troben que les «proves» són molt serioses, en fi, què hem d'anar a dir... Molt bé, ara ens queda saber on està el socialista espanyol don Javier Solana, que va ser Ministre de Cultura en el primer govern de don Felipe González, i es va estrenar parlant del «goce» com a principal objecte de la cultura, en un to que recordava el seu pas per algunes comunes de hippies de casa bona. Després, es va fer expert en qüestions militars, i, mira per on, aquell jove esquerranós obsessionat pel «goce» va seure el cul en el despatx on es prenen les decisions -teòricament, és clar- de l'OTAN, i ara fa d'això que no entén ningú, una espècie de ministre d'afers estrangers de la Unió europea. I, des d'aquest càrrec, mira quin favor li acaba de fer als socialistes espanyols, ha assegurat que les proves de Powell són «molt sòlides» No sabem si en els temps hippiosos de la comuna de luxe va ser afeccionat als porros, però per detectar tanta solidesa en aquelles fotos aèries o s'ha de tenir el cervell emboirat de hash, o se l'ha de tenir enterbolit pels afanys més bel·licosos o s'ha de tenir un amor infinit -i a qualsevol preu- pels càrrecs. També deu ser sòlid l'informe que un expert britànic va copiar, paraula per paraula, del treball de curs d'un jove estudiant, i del qual el mateix Powell va dir que era extremament valuós? En mig de tot -i enmig de res-, l'opinió de Javier Solana presenta un valor no gens menyspreable, ço és el testimoni d'una personalitat autònoma en el si d'un partit polític espanyol. És aquest l'objectiu del senyor Javier Solana en manifestar la seva, més que clarividència, simplement vidència? Rodríguez Zapatero deu haver pensat que, amb amics així, no li fan falta enemics com Javier Arenas. Ja ho veus, digues que sí a Pasqual Maragall, enganxa amb la sensibilitat popular en quan el Partit Popular se n'allunya qui sap si irreversiblement -xapapotada i Bush-, perquè de sobte et surti un veterà en actiu i amb aura cosmopolita, i proclami que Powell va pel bon camí. Al senyor Zapatero no el podrà acusar ningú d'exercir un control stalinista del partit, això sí que no.