algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Els morts dels altres

A José María Aznar, un jove el va interrompre, en el míting d'Arganda del Rey, per a dir-li no a la guerra. A partir d'ara, el president espanyol se'n trobarà molts, de joves irats, en el seu camí. Que no s'espanti. I, sobretot, que entengui que les diferències de parer no se superen pel fet que els seus goril·les clavin quatre castanyes a qui ha alçat la veu. Després de l'incident d'Arganda, el mateix Aznar va manifestar que la grandesa de la democràcia rau en el fet que tothom pot dir públicament el que pensa d'ell. Home, però a un preu massa car. A canvi, Déu n'hi do!, que els canteranos que fan d'escortes facin una cara nova a qui tengui l'atreviment de contradir-lo a cara descoberta. I això no és ètic ni estètic. Aznar adopta tàctiques mussolinianes -el clam dels de baix ofegat amb el so de la trompeteria triomfal-, encara que mai no tindrà la grandesa estrafolària del Duce. Els seus fets són vulgars, de manera que beurà fresc si pretén guanyar-se l'admiració d'un d'Annunzio. A tot estirar, pot aspirar als afalacs d'un Pérez Reverte o d'un Fernando Savater. D'altra banda, convé que Aznar s'acostumi a ésser interpel·lat públicament, perquè el seu suport incondicional a Bush en el conflicte de l'Iraq mai no pot ésser entès per una ciutadania que serva la memòria sentimental de les guerres colonials. Tot aquell seguit de despropòsits comesos a Cuba, Filipines o el Marroc, no tingueren altre objectiu que la defensa aferrissada dels interessos dels privilegiats, a despit del dolor i la mort que assolaren les classes més populars. La gent, fins i tot la de dretes, es demana què hi hem perdut a l'Iraq. I la resposta és que no hi hem perdut res de res. Per tant, no ens volem embolicar en una guerra que no és nostra. A tot això, hem d'afegir que hem après a llegir la nostra tragèdia en el dolor d'altri. Vull dir que sabem allò que suposa l'abús de la força, el pes de la bota militar damunt els sembrats, la suplantació de formes culturals. Aznar ha jugat massa fort a favor de Bush, convençut que apostava a favor del cavall guanyador, sense tenir en compte la sensibilitat antibel·licista dels ciutadans d'arreu de l'Estat. Tanmateix, no és aquest l'únic error que ha comès tocant a aquest tema. Darrerament, Aznar, havia aconseguit guanyar la batalla de l'opinió pública enfront d'ETA, perquè responia i respon als atemptats perpetrats per aquesta organització amb una defensa verbal de la vida. Aznar va dir no a la mort, tot procurant despullar de contingut polític les accions etarres, i va trobar la solidaritat del carrer. Aquesta estratègia li va permetre fruir d'un prestigi ben injust, perquè la qüestió basca és força més complexa que una guerra entre bons i dolents. Però deixem-ho estar. Curiosament, l'Aznar pacifista a Espanya es contradiu amb l'Aznar bel·licista a l'exterior. Qui defensa el dret a la vida davant el tret al clatell o el cotxe bomba, no pot manifestar-se partidari del bombardeig preventiu d'una població indefensa. Per entendre'ns: no hi ha cap diferència entre les víctimes provocades per un artefacte explosiu a Hipercor i les que indefectiblement causaran els avions americans entre la població iraquiana. La mateixa sensació de fàstic que ens va provocar aquella matança indiscriminada, ens domina ara, quan l'amenaça de l'agressió americana es fa més evident. A posta diem no a la guerra, malgrat dos mil exaltats escridassin un jove que té el coratge de manifestar-ho, en veu alta, en un míting del Partit Popular. La irritació del carrer es palesa i amenaça convertir-se en un clam. Sols cal que Aznar ens digui que els seus morts tenen més pes que els morts dels altres, perquè entenguem que ha perdut, definitivament, els papers.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris