nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Vas a ARCO?

Vas a ARCO? És la pregunta essencial d'aquesta setmana -el món de la cultura cau reiteradament en la temptació de considerar-se l'eix central del món i de la vida. No, no hi vaig, solc respondre, amb independència de les meves intencions, que sovint coincideixen amb la resposta i amb els fets. ARCO, com tantes altres coses, deu haver d'existir, perquè hi ha molta gent que en viu. I més val gastar doblers amb ARCO que no amb altres coses de les quals aquests dies parla tothom, des de la gent del cine fins a servidor. Però és curiós que, en resposta a la resposta, primer hi ha un gest de perplexitat, que es transforma a continuació amb un altre d'enveja: què bé, si pots no anar-hi! Quan indagues què els obliga a participar en la gran cerimònia de la confusió de l'art mundial, les respostes no solen ser mai convincents, excepte en el cas d'aquells que directament reconeixen que hi van per fer marxar el negoci. Hi ha galeristes, i la cosa no presenta dubtes. Hi ha artistes que, en tant que productors de béns artístics, han de ser en primera línia. Després hi ha els que, anant a ARCO, d'alguna manera pretenen amarar-se de contemporaneïtat de darrer crit. I si fos darrer bel? O darrer remuc? Però mai no serà només això. Sempre hi trobareu, a ARCO, una peça petita -o grossa-, antiga o encara calenteta, que vos emocionarà. Però, per Déu nostre Senyor, heu trobat totes les peces grans i petites on en principi és normal cercar-les? Personalment, el que em molesta de la fira és la pressió a què et sotmeten les «propostes» -moltes més propostes que no realitats-, l'orgia de modernor estantissa, la capacitat de transformar-ho tot en un cercaviles molt car: tot per l'impacte, tot en ares de lo nou. Hi trobarem, enguany, una obra d'art que superi les proves presentades per Collin Powell? Perquè, posats a fer, si les fires volien treure l'art dels museus i dels llocs on habitualment es mostra, ara una realitat molt més àmplia les ha superades i les ha invalidat en bona part: l'art és a l'ONU, l'art són aquestes fotos aèries en les quals no hi ha res, però en les quals hi hem de veure «Decontamination vehicle», «Security», «Chemical munitions bunker». L'art és la nostra capacitat de llegir en aquest document l'apocalipsi que ens anuncien els guerrers. L'art també és la figura congestionada de Colin Powell, que Harry Belafonte ha acusat de ser el criat blanc de la Casa Blanca. L'any que ve tendrem noves imatges relacionades amb aquestes, les imatges dels dies que ara vénen. De manera que els museus i la televisió i els diaris poden acabar amb l'esperit d'ARCO: la part de l'art, la trobareu millor als museus; el revulsiu, en els mèdia. Queda el negoci, és clar, però per això no importava tornar-nos tan vulgars.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris