nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
13°

Maragall

Divendres de la setmana passada vaig anar a escoltar la conferència de Pasqual Maragall. D'ell, no en tenia més referència que la seva biografia pública: les Olimpíades, la deserció del càrrec de batle de Barcelona sense explicacions convincents, i un enfilall de detalls que, però, junts, dibuixen un personatge ambigu i inquietant. En qualsevol cas, el seu discurs de divendres m'agradà més que no m'esperava: era hàbil i estava ben construït; persuadia (o enganyava) fàcilment. Del discurs de Maragall, n'Alfons Quintà, que és un comentarista sagaç (menys quan alaba acríticament la política americana), ha dit que l'única cosa que s'entén és que no és nacionalista. Després de la conferència trob que, efectivament, tot el seu ideari respira un subtil antinacionalisme. La idea fonamental de divendres (si és que ho vaig captar bé, que tots ens podem equivocar) era que les relacions entre Catalunya i Balears han de ser privilegiades perquè ambdues comunitats pertanyien a l'antiga Corona d'Aragó. És a dir, que entre Catalunya i Balears hi ha d'haver la mateixa complicitat que entre Catalunya i l'Aragó. Però la història de Catalunya i les Mallorques va tenir una cristal·lització viva, que és la llengua i la cultura, mentre que la connexió amb l'Aragó (tret del tema de la Franja) és remota, i consegüentment feble. I no és que sigui bo posar límits a la germanor entre els pobles, ni que haguem de renunciar a la possibilitat d'utilitzar els lligams històrics per bastir aliances útils, sinó que aquesta sobtada nostàlgia imperial és sospitosa, vista la trajectòria ideològica del conferenciant. Fa molts d'anys que Maragall se les empesca totes per no haver de reconèixer que el nacionalisme català és el referent real que tanmateix s'imposa, justament perquè els problemes sempre vénen de la nostra relació amb Espanya. L'estat està constituït per Galícia, Euskadi, Catalunya (o Països Catalans) i l'Espanya pròpiament dita (també anomenada encertadament l'Espanya de matriu castellana), quatre nacions, i el problema, tot el problema, ve d'aquesta realitat mala de governar. Pasqual Maragall ara ho vol resoldre fugint d'estudi: inventant, tornant a inventar, una realitat alternativa a Catalunya, que seria la Corona d'Aragó. Podríem creure en la innocència del projecte si no fos perquè Maragall és un mestre en l'art de tapar conflictes reals amb entelèquies digeribles (encara que no sempre intel·ligibles). D'aquesta manera, va començar, ja fa molts d'anys, distingint entre el catalanisme, que ell deia professar, i el nacionalisme, que trobava massa conflictiu. Després, per fer-se més entenedor, va haver de contraposar al nacionalisme un concepte menys confús que el catalanisme, tot i que igualment amable: la mediterranitat com a tret identitari amb projecció de futur. Finalment, embolica que fa fort, es va treure de la màniga una nova consciència, que havia de dominar la consciència nacional perquè encarnava millor els valors de la modernitat: la consciència municipal (i no és broma: amb aquesta teoria es va carregar la incipient projecció de la Generalitat a Europa i va liquidar l'intent de crear dins la Unió Europea un contrapès a l'hegemonia dels Estats, que això i no altra cosa havia de ser el Comitè de les Regions, i que per mor d'ell es va convertir en l'inoperant Comitè de les Ciutats i Regions). Tot per no haver de reconèixer que la llengua i una manera molt particular d'entendre el món és el criteri més natural que existeix per distingir entre «nosaltres» i «els altres», i que aquest, precisament aquest, és el nostre problema amb Espanya i el problema d'Espanya amb nosaltres.

Vist en conjunt, l'ideari del nét de Joan Maragall és coherent, i la seva biografia no el contradiu. La Barcelona Olímpica que ell governava va viure, amb el seu consentiment, detencions arbitràries i tortures a nacionalistes, i també el projecte reeixit de convertir les quatre barres de l'escut de la ciutat en una bandera espanyola duplicada. I divendres va defensar que convé que Catalunya renuncii d'una manera clara, creïble i convincent al dret d'autodeterminació, perquè només així Espanya tendrà les mans lliures per resoldre el problema basc amb concessions que no serien possibles sense la seguretat que després no les exigiran els catalans (aquest és l'únic argument clar que va exposar a favor del seu projecte de federalisme). Tot plegat és una mica decebedor, però he d'admetre que, tanmateix, fet i fet, Catalunya amb ell probablement no es camparà pitjor que amb en Pujol. La qüestió que es plantejarà aviat en la confrontació de Maragall amb CiU és si consideren que Catalunya és o no és una nació. Maragall dóna a entendre que no, cosa que no admetria mai CiU. Però aquesta diferència perd tota rellevància quan ambdós coincideixen en un aspecte decisiu: la pregunta és purament retòrica, perquè, per a ells, més enllà del debat electoral, a l'hora de governar, la resposta no ha tengut mai importància.

Joan Mir, professor de la UIB

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris