nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
14°

El diguem no dels Goya

La senyora Pilar del Castillo ha declarat que la politització de la gala dels Goya estava «fora de to» i que «es va desnaturalitzar en pro d'altres objectius». És a dir, que la senyora Pilar del Castillo és més reaccionària que un esquadró de Margaritas beneïdes pel caputxí Quintín de Sariego, aquell que a la postguerra vaticinava foc etern per a les dones que acudien a la platja. Però tornem a la ministra. Tots els que tenim més de quaranta anys sabem que les paraules que ha pronunciat en referència als Goya no són de pròpia collita, ja tenen identitat. En temps de la Dictadura, el fet de pronunciar una frase semblant era sinònim de sentit comú, de bon cap en definitiva. Aleshores, la gent benestant considerava fora de to que es fes política a la universitat i culpava els mals estudiants de la politització de les aules. La política era cosa dels que havien guanyat la guerra, com ara ho és d'Aznar, que ha guanyat les eleccions darreres. Per tant, estava mal fet fer-ne, de política, a través de la cançó, de la literatura o del cinema. Cal pensar que la senyora Pilar del Castillo va créixer amb les cançons de Jeannette i amb la lectura de quatre llibres de Baroja i d'Unamuno que plantejaven arguments del segle XIX. I consti que si es així, que llegia Baroja i Unamuno i potser Laforet, no li retrec res. Quan la senyora Pilar del Castillo va començar a pensar pel seu compte, els escriptors s'havien pegat un xute de marxisme que no és de dir, i posaven cara d'avorriment total (Sartre) o d'emprenyament congènit (Alfonso Sastre). Però aquestes són figues d'un altre paner. Recuperem el fil. Els comentaris que li ha merescut la gala dels Goya a la senyora Pilar del Castillo, ens permeten endevinar que, cas de llegir literatura d'enrere, no és perquè li agradàs la literatura d'enrere, sinó perquè la contemporània sempre té, en major o menor percentatge, una clara contaminació del carrer. I qui diu tal cosa de la literatura, ho diu també del cinema o de l'art en general. De tota manera, el sentiment d'ofensa i de preocupació que ha palesat la senyora del Castillo pel fet que els assistents als Goya es manifestassin en contra de la guerra de l'Iraq és, a part d'un monument al reaccionarisme més ranci, la reacció lògica de qui no està acostumada a veure com la gent de la cultura s'expressa sense traves. El franquisme va emmordassar la gent de l'art i del pensament. I la democràcia la va envilir, perquè va deixar-se seduir pel perfum de l'Administració. La protesta de la gent del cinema, per tant, no era previsible. Tanmateix, ha estat emotiva i didàctica. Insistesc, didàctica. És possible que, a hores d'ara, el ciutadà que va veure els Goya des de ca seva, a través de la televisió, comenci a pensar que arreu de l'Estat respiraríem millor i potser els problemes de convivència no serien tan insuperables com ens els presenten des de dalt, si l'opinió de l'Estat no estigués gairebé monopolitzada pels polítics i els tòtems que els envolten, s'anomenin Jiménez de Parga, Cardenal o Garzón. Allò que ha molestat la senyora Pilar del Castillo de la gala dels Goya ha estat la frescor dels comentaris que s'hi vessaren i el fet de sortir-se del guió perquè els va venir de gust. La senyora ministra vol intel·lectuals i artistes pansits, d'aquells que caminen pel carrer amb el pit ple de medalles com un general. Al seu parer «la gala es va desnaturalitzar en pro d'altres objectius», com són ara la denúncia d'una guerra i el patiment dels que no tenen veu. I ho ha dit públicament, sense reparar que som molts els que ens demanam, astorats, i ara què s'empatolla aquesta dona? Sí, sí, ens demanam a quin món viu la senyora Pilar del Castillo. Li diu res el nom de Zola? Faci memòria i recordi el cas Dreyfus. Els artistes i els intel·lectuals, si hi ha un punt de sinceritat o d'autenticitat a la seva feina, remouen les consciències. No perquè siguin uns predestinats de Déu, ni perquè puguin presumir d'una honestedat superior a la dels altres mortals, sinó perquè el seu món és un món de propostes, cosa que implica qüestionar-ho tot manco el pa amb oli. La nit dels Goya la gent del cinema va recuperar l'exemple ètic de Zola. A posta Marisa Paredes s'ha guanyat el respecte de moltíssimes persones. I una besada, la meva.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris