muy nuboso
  • Màx: 11°
  • Mín:
10°

El Lenda i Santandreu

L'horabaixa del 5 d'abril de 1976, una trentena de presos s'escaparen del penal de Segòvia, més empesos per la voluntat de denunciar la manca de llibertat de pensament a Espanya que de coronar la fuita amb èxit. I aconseguiren el seu objectiu. Tres mesos més tard, Suárez era nomenat president del govern i es produiria una amnistia que beneficiava una part substanciosa de la població reclusa que complia pena per qüestions polítiques. No n'hi havia prou, però quan es té fe, com aleshores se'n tenia, en l'avanç imparable de la democràcia tot és bo. Els fugitius de Segòvia ja havien estat novament detinguts. Pertanyien a ETA, descomptant-ne un del FRAP i un altre del PSUC. S'escaparen a través d'un col·lector d'aigües brutes, i des de l'òptica de la dictadura tots ells eren força perillosos. Els etarres, concretament, havien estat condemnats a mort en el procés de Burgos o a penes de cadena perpètua com a responsables del segrest de l'industrial basc Felipe Huarte. Tanmateix, la població no els temia. Mig any sense Franco, havia estat més que suficient perquè molts de ciutadans que havien plorat el seu traspàs, comprenguessin o intuïssin que els que havien d'estar a la presó eren els que les guardaven. La història d'aquella fuita, la de Segòvia, forma part d'una aventura col·lectiva que, amb el pas del temps, tenim tendència a recordar amb una pàtina sentimental, despresa de les arestes que l'any setanta-sis ens obrien ferides en els sentiments més nobles. Ara he sabut que Vicente Blasco Ibáñez, àlies El Lenda, acaba de morir a Can Gazà entre amics, no entre companys de lluita, i lluny d'un País Basc al qual havia estimat molt i potser encara estimava. Pedro Prieto, a l'Ultima Hora de divendres passat, en feia una descripció perfecta, d'allò que havia estat la vida d'El Lenda, d'ençà de la seva detenció per pertinença a ETA, al final de la dècada dels seixanta, fins a la seva mort. El Lenda va formar part dels que s'escaparen de Segòvia. Aleshores era un heroi, un aventurer envejat. És molt possible que aconseguís sortir del penal en temps del govern d'UCD, perquè Adolfo Suárez amollava gent de l'esquerra cada vegada que l'extrema dreta soscavava el seu poder. En aquells temps es parlava de fer creu i ratlla amb el passat, i UCD i PSOE, sobretot, empraven els colors de l'esperança en les seves campanyes. El Lenda havia de fer part d'aquesta esperança amb les seqüeles de la tortura. A les masmorres franquistes havia perdut els dits d'un peu i la visió d'un ull. I cal imaginar que mai no va rebre cap mena de compensació moral ni econòmica per aquestes mutilacions, mentre que els seus torturadors, si encara viuen, deuen disposar d'una pensió ben substanciosa pel fet d'haver servit a la pàtria. El Lenda, en recuperar la llibertat, va decidir córrer món, més que amb voluntat de conèixer-lo, amb desig d'oblidar-lo. Els millors anys de la seva vida havien passat entre reixes, i no tenia ofici ni benefici. Ni ganes de cercar-se'n. Va fer-se un assidu de Can Gazà, la llar de Jaume Santandreu. I un dia en va desaparèixer. L'estiu passat va telefonar a Jaume, des d'un punt de la Península, per demanar-li aixopluc. Patia càncer de fetge i volia un racó per a morir-se. No viuria molt, va excusar-se. I les seves prediccions es compliren. Va instal·lar-s'hi el setembre, a Can Gazà, i va morir el dissabte de Nadal. No ho va fer en soledat, Santandreu l'acompanyava. Hi ha gests de tanta grandesa moral que ens empetiteixen, als altres, els que feim part de la consciència col·lectiva.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris