algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Una filosofia del caminar i dels camins

No és cada dia que un es topi amb una filosofia del caminar i dels camins. Dic bé dels camins en plural. Les filosofies del camí únic -del Camí amb majúscula, del tot portentós i efectiu, d'allò més garantit- ja fa temps que les coneixem, amb tot el seu absolutisme, amb tot el seu caràcter rotund i salvífic. El lloc de la troballa ha estat un llibre de viatges: A peu per Galícia. De la Ulloa a Val de Camba, de Josep M. Espinàs.

Havent començat amb A peu pel Pallars i la Vall d'Aran (1956), Josep M. Espinàs -que ha fet moltes altres coses: periodisme sobretot, novel·la, narracions, Nova Cançó al seu moment, assaig, etc.- ha recorregut una munió de camins tant per Catalunya com per la resta de Sefarad. A peu per Galícia és el llibre que fa catorze dins aquest gènere dels llibres de viatge. En aquest A peu per Galícia, en realitat sols un recorregut d'una setmana a l'entorn de la serra de Farelo, en la frontera entre les províncies de Lugo i Pontevedra, la senzillesa de l'escriptura i l'espontaneïtat del pensament ens presenten uns punts de vista que se surten completament del pensament correcte més usual. Per exemple quan ens escomet fent-nos la confidència que «ja fa temps que no m'interessen gaire els arguments». Per a advertir-nos poc després: «Me'n vaig a Galícia per viure uns quants dies sense argument».

Quant a la filosofia espinasiana, queda clara en molt poques retxes: «El camí únic... Jo tampoc hi crec, purament per experiència. Ni crec que cap camí realment vàlid porti a cap lloc que no sigui un altre camí, que també s'ha de seguir i després deixar». L'autor ens aporta una citació d'Alvaro Cunqueiro, tal vegada més poètica però menys directa, per a reforçar el seu enfocament: «Els camins són semblants a solcs, i així com els camps donen el pa, els camins donen la gent, les posades, les parles, els països».

Però Espinàs també cultiva la filosofia política. Com quan gosa informar-nos: «És probable que el que en diem Galícia, que evidentment existeix, sigui encara en bona part, com ho ha estat sempre, una suma de gent amb consciència parroquial. A Galícia no hi ha minifundis, només, sinó també, si no m'equivoc, miniadscripcions socials i emotives». Em sembla que no es pot dir més, sobre aquesta matèria, amb manco paraules. I es formula també una pregunta d'allò més tallant, quan a les inversions públiques, aplicable no sols a la realitat gallega, per descomptat: «És que s'han de fer tantes obres com es pugui per moure tants de diners com es pugui?».

L'exmembre dels Setze Jutges -ja fa un grapat d'anys, és cert- té ben present que «la vida, com l'art o la literatura, no és allò que toca que sigui». Com també que «cada passa feta es perd en el passat. Com cada segon. Val més això, perquè viure és fragmentar. Només la mort ho enganxa tot». I ens recorda que «el cervell té una capacitat inquietant de fabricar parets». I es carrega el mite de les llengües estàndards pures i monolítiques. Responent a una senyora que li diu «el gallego gallego yo no lo entiendo», li respon: «El galego galego no existe, no existe el inglés inglés, ni el castellano castellano. Hay muchas maneras...».

Un llibre que conté tants de pensaments políticament incorrectes, i culturalment incorrectes, no se l'hauria de perdre ningú. Perquè, de més a més, A peu per Galícia, està extraordinàriament i transparentment ben escrit, i les veritats de pinyol vermell s'hi amollen tot caminant, tot reparant unes realitats que sols l'anar a peu permet de reparar. Això que «caminar, com escriure, és exercitar-se en la higiene de successives renúncies».

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris