cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

L'any del PP

Aquest 2002 començà molt bé per al partit conservador. En el congrés de gener tot era optimisme. La successió d'Aznar semblava estar perfectament dissenyada per permetre el recanvi tranquil en el lideratge que asseguraria al PP seguir governant més enllà del 2004. I Aznar triomfava per Europa i amb perfecta sintonia amb el president nord-americà feia punts per assumir un possible important càrrec executiu en la Unió ampliada. Però l'error del «decretazo», la vaga general posterior, la reacció que tingué el govern i la rectificació final va començar a fer dubtar dins el mateix partit sobre què estava passant. El juliol se va veure, amb la crisi de l'executiu. Les famílies internes estaven més preocupades en les lluites intestines que en pensar a guanyar les eleccions del 2004, segurament perquè donaven per descomptada la victòria. Però la crisi no solucionà res i la tensió interna no parava d'augmentar. El retorn de vacances i la tardor ho va demostrar. L'episodi del vistiplau a la fusió de les plataformes digitals deixà veure les enormes fissures que el casc del vaixell conservador començava a tenir. I el novembre vengué ePrestige. Durant més d'un mes el govern i el PP han semblat un boxejador a punt de KO. Ni sabien què feien ni què deien. Fessin el que fessin o diguessin el que diguessin, s'equivocaven. Fins que qualque reacció hi hagué dins del partit i del Govern i Aznar confià absolutament a Mariano Rajoy el lideratge governamental i partidista en el pitjors temps que han passat el PP des que Aznar es va fer amb el control el 1998. Vol dir això que Rajoy és ja el clar successor? Això sembla. En qualsevol cas es nota que, en poques setmanes, el gallec ha deixat la seva empremta en la gestió de la crisi. Això es pot notar per com atacava l'oposició socialista el PP, la reacció dels conservadors i que ara són els socialistes els que van a remolc.

Al principi, les crítiques foren bàsicament per la irresponsabilitat manifesta i intents de minimitzar el que era un desastre social i econòmic per a milers de famílies gallegues. I, efectivament, ho era. Quan Rajoy va prendre el control, eliminà dels centres de decisió i protagonisme els ministres d'Agricultura i Pesca i de Medi Ambient, tots dos humiliats i arraconats, marginà el de Foment, i assumí els errors. Posà en marxa tot un impressionant dispositiu de tranquilització social (a 1.200 euros per cap) que ja ha permès veure els resultats. Les crítiques se centraren, aleshores, en el que semblava que podia fer més sang: la irresponsabilitat de la gestió diguem-ne tècnica i les responsabilitats polítiques que se n'haurien de derivar per les ordres donades aPrestige. Rajoy, amb habilitat, va saber sortir-se'n. La immensitat de l'errada socialista, quan Caldera usà parcialment un document per «demostrar» la responsabilitat amb el rumb ordenat aPrestige, va ser el punt d'inflexió. Rajoy ordenà l'ofensiva brutal contra els socialistes que han quedat tocats. Basta veure com la crítica del PSOE ha canviat considerablement, rectificant implícitament la línia seguida fins aleshores. Per qualque cosa deu ser. De fet, l'errada de Caldera combinada amb la resposta intel·ligent de Rajoy ha permès al PP treure pit. I no fa falta ser sociòleg per adonar-se'n que a ulls de molts espanyols els socialistes han mostrat el «plumero»; la imatge de bonhomia de Zapatero, que tan bon rèdit li havia donat, ha quedat malmesa. I el PP, just després de l'errada del PSOE, ha ordenat la contraofensiva, com mai no s'havia vist res igual. Certament, això vol dir que ePrestige els ha fet molt de mal. Però deuen creure que és el moment de contraatacar, i per la reacció del PSOE sembla que ho fan en el moment més adequat. És segur que ePrestige els costarà vots, als conservadors, a les pròximes eleccions municipals gallegues. I que a tot Espanya els ha fet perdre imatge. Però amb vista a les eleccions generals del 2004, i per l'errada immensa dels socialistes, potser les coses no estiguin tan clares. El PP era, fins fa aproximadament un mes, un partit que començava a apuntar signes de desunió i d'enfrontament entre famílies. Ara sembla un partit unit amb ràbia darrere de Mariano Rajoy per atacar els socialistes. I tenen tot el poder d'un estat per fer-ho. Potser algú del PSOE s'ha equivocat greument.

Miquel Payeras, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris