muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
16°

Moments de llibertat relativa

No hi ha practicant de la parenta pobra que pugui sentir-se, cofoi, del tot satisfet o plenament a pler amb els resultats de la seva feina, amb els resultats del seu maldar o dels seus esforços, per grans i sostinguts que siguin. Gairebé per definició, el poeta prova de fer allò que sap per endavant -en funció de la seva reiterada experiència anterior- que no aconseguirà de realitzar més que de manera prou parcial. Però això no li resulta cap motiu per a deixar de fer-ho. D'alguna manera està -per dir-ho així- condemnat a intentar-ho. I aquesta condemna s'identifica amb la seva llibertat, es tracta d'una condemna que, responsablement, no pot deixar d'acceptar, de fer seva o de fer-se-la seva.

Com té escrit Lluís Maicas a un poemet que ara figura al darrer número publicat de Paraula de poeta: «Impermeable/ al desànim, ja/ prepar amb il·lusió/ el meu pròxim fracàs». Podríem dir, en aquest sentit, que no hi ha ningú més cabota. I no és, per descomptat, que el poeta tingui res de masoquista. El que passa, senzillament, és que les seves pulsions tenen més que la suficient força com per a obligar-lo. En definitiva, el poeta, i l'artista en general, es mou per necessitat. Si no ho fa així, es pot convertir en una caricatura, i el seu creixement o rendiment -si la metàfora vegetal m'és permesa- es produirà en forma de branquillons esquifits que aviat s'assecaran i tombaran. Mai la por al fracàs ha deturat cap artista autèntic. I, en tot cas, poetitzar és feina penosa, que sovint requereix molta insistència i molta punya. I també, d'alguna manera radical, feina per obligació.

Tanmateix, ens equivocaríem de mig a mig si dibuixàvem cap escenari tètric per a aquesta pugna permanent. Perquè el fet que hom no aconsegueixi mai una plena satisfacció en allò que fa, a l'hora de la veritat, no vol dir que l'artista -encara que ho sigui a temps parcial, o fins i tot millor si ho és a temps parcial- no obtingui satisfaccions prou apreciables. El company Lluís Maicas ho explica clarament en el pòrtic que precedeix la selecció dels seus textos que ha fet per a la col·lecció Paraula de poeta: «Escric per una voluntat explícita de deixar constància que he viscut i he estimat. I que en la vida he gaudit de moments de llibertat relativa car l'absoluta només s'abasta amb el pensament». Són justament aquests moments de relativa llibertat els que resulten de bon de ver inapreciables per al perseguidor de la parenta pobra, o per a l'artista. Malgrat que també ho puguin ser, inapreciables -però en el sentit contrari de «no apreciable»-, per a aquells que no comparteixen, ni poc ni gens, la seva sensibilitat.

Sense oblidar tampoc, que l'artista pot sentir-se obligat a provocar. Al cap i a la fi, com també ens diu Lluís Maicas, «la poesia, encara que inútil, és necessària. ¿Potser hi ha quelcom més provocador que l'acte inútil en una societat que s'afanya a fer rendible qualsevol afer?».

Tot una mica garbellat, podríem concloure que certes obligacions que no ens vénen imposades des de fora -com la d'escoltar el Verb, quan parla- no sols no atempten contra la nostra llibertat sinó que, paradoxalment, l'alimenten. I encara que sols puguem fruir d'unes llibertats relatives o parcials, això no vol dir que no ens donin satisfacció, una certa satisfacció, a la mesura de la nostra condició.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris