nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
11°

Tradicions i traïcions

Amb un poc de sort, el dinar d'avui es resoldrà de manera frugal: les restes del dinar de Nadal, un poc d'enciam, una espipellada de torró, quatre neules, poc, o gens, alcohol. Arriba una edat en què els cossos han de triar entre qualitat i quantitat. La qualitat pot raure, de vegades, en el dejuni. El dinar d'avui serà frugal, suposant que hom hagi aconseguit escapolir-se d'un altre àpat familiar -aquesta vegada amb la família política: el de la segona festa de Nadal, al qual moltes famílies no renuncien tot invocant una tradició que arrela en un temps en què l'escassesa, fins i tot la gana, justificaven qualsevol excés festiu.

Les circumstàncies, per a nosaltres, han variat substancialment, però sempre hi haurà qui trobarà en la tradició un argument irrefutable per ampliar fins on sigui menester les festes nadalenques, sobretot la seva expressió gastronòmica. El «a la nostra família sempre s'ha fet així» és causa i efecte de tot quant es fa a l'entorn del Nadal. Des del menú -sense sopa de tapioca, escaldums d'indiot i torró de vermell d'ou, fet nostre, naturalment, per a l'àvia seria com si no celebràssim Nadal-, el muntatge del betlem, la recitació de la poesia infantil, el règim de visites fins als detalls aparentment més insignificants: tot està subjecte a la norma de la tradició, a la servitud del que amb els anys ha esdevengut llei, i tota llei comporta servituds. No contents amb el que ja dúiem a l'esquena, els darrers anys hi hem afegit el pertinent dinar amb els companys de feina, el regal de l'amic invisible, la xocolatada amb els amics, el sopar amb els amics per organitzar el sopar de cap d'any...

Al cap i a la fi, us diuen aquells que cerquen moviment i demanen guerra tot l'any, la conservació de les tradicions -nadalenques o no- és la perpetuació del petit patrimoni cultural de cada família, el costumari familiar que llegam als nostres fills -en el qual incloem el receptari culinari, la contarella de les anècdotes i la història de la família-, i al qual, amb el temps, ells faran la seva aportació. (El meu avi matern era un home seriós i molt recte en tot i molt especialment en el que es referia al comportament a la taula: si fèiem massa renou, si ens movíem en excés, ens cridava l'atenció. Emperò el dia de Nadal feia els ulls grossos i ens permetia certes llicències, fins i tot ens ensenyava algunes d'aquestes coses que habitualment no es fan a taula: agafava una neula i ell a un cap de la neula i un de nosaltres a l'altre ens desafiava a veure quin dels dos en menjava més. Naturalment hi havia miques per tot i no se sabia mai qui havia guanyat. L'avi va morir ja fa alguns anys, els néts hem crescut i ara som nosaltres qui reptam els nostres fills a menjar una neula entre dos: «ara te mostraré com ens menjàvem les neules amb el meu avi»). Dels petits, n'hi ha que et miren amb una certa condescendència. Sempre necessitaran Nadal, potser, però no el necessitaran tan farcit de beneitures, tan frisós per manifestar-se hiperactius. D'altres, com més n'hi donis, millor. Aquests són els que, d'aquí a vint anys, invocaran la tradició (i l'enriquiran amb unes quantes bajanades de disseny particular, és a dir, la trairan), simplement perquè els va la marxa.

Carme Lull, filòloga

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris