algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Escriure despullant cada paraula

La Conselleria d'Educació i Cultura continua la publicació de «Paraula de poeta», col·lecció iniciada el juny del 2000 amb el volumet dedicat a l'obra de Miquel Cardell. Aquest darrer mes de novembre ja s'ha arribat al número 20, dedicat a Lluís Maicas. Es tracta d'una col·lecció que pretén contribuir a la formació dels nostres estudiants a partir dels tretze o catorze anys, una edat adequada per començar a fomentar els hàbits de lectura de la parenta pobra. En definitiva, d'una eina que es posa a la disposició dels professors que tinguin consciència de la seva responsabilitat en una tasca que no té res de fàcil i requereix un cert esforç pedagògic, si és que es vol escometre. Per tot això, la idea de distribuir en classe aquestes petites antologies, sols de 20 a 30 pàgines, d'autors de les Illes, sembla una bona idea, malgrat que hem de ser conscients que aquests llibrets no són més que un instrument o una primera matèria, i que la tasca realment decisiva és la de la incitació a la seva lectura, per part dels ensenyants, que són els qui han de ginyar els lectors en potència. Tenint ben en compte, per descomptat, que la lectura de la parenta pobra sempre resulta més difícil que la de la narrativa, degut especialment a la densitat -o al caràcter espès- del seu llenguatge, Però unes antologies tan limitades d'espai tal vegada fan també un servei -que gosaré qualificar de purgatiu o depurador- al mateix autor. El nombre tan reduït de poemes o d'intents que li és permès de seleccionar és del tot convenient, pedagògicament parlant, perquè l'alumne pugui concentrar la seva atenció de manera més efectiva. Però aquesta mateixa limitació també pot tenir una funció d'alguna manera també pedagògica de cara a la mateixa formació -que no s'acaba mai- de l'aprenent de conrador o practicant de la parenta pobra. En efecte, qui fa una triadella o una tria dels seus propis textos també fa un cert exercici de concentració. I en poesia -quefer sempre arriscat, amb el risc d'allargar-se, diluir-se o perdre's per les foranes- segurament no hi ha res més important. La poesia és paraula densa, discurs dens. Altrament, no pot reflectir o donar compte d'un aspecte tan peculiar de la realitat, tasca condicionada tothora per la sensibilitat que un ha heretat. Perquè poetitzar -d'alguna manera ho hem de dir encara que no m'agrada la paraula-, certament, no és mai agafar el llis. De fet, aquest és dels riscs que, més fàcilment, pot córrer el poeta o l'aprenent de poeta tocat d'ala. I s'erra el lletraferit que creu que aquest perill no l'afecta.

Per descomptat, que ningú no es pensi que la utilitat -en un sentit molt substancial d'aquest mot- de «Paraula de poeta» es limita sols al jovent i als propis practicants de la parenta pobra, en el sentit que acab d'intentar explicar, i des del punt de vista d'un que no veu els toros des de la barrera. Perquè els volumets en qüestió també poden resultar profitosos per al lector en general. I és de cara a aquest públic que un servidor vol recomanar el núm. 16, també publicat de fa poc, dedicat a Joan Perelló, que es proposa d'escriure, justament, «despullant cada paraula». Sens dubte, una manera molt colpidora de provar d'anar fent camí.

Aquest petit recull sols ens presenta un poema en prosa, Corc de somni, del llibre Baf de llavis (1976), una dotzena de textos molt breus i molt precisos de Carasses (1997) -d'entre els quals m'he permès d'extreure la consigna memorable que dóna títol d'aquest comentari- i vuit poemes més (un d'ells igualment en prosa) de La set del viatge (2001), Sal de Migjorn (2002), Manual d'ànsia (inèdit) i Quadern de manobre (també inèdit). Tanmateix, una mostra tan breu és suficient per fer-nos témer que, «amb mètrica d'alenades, o qui sap si de silencis», Joan Perelló va fent un difícil camí, no gaire enfora de «l'arrambador del vertigen», un camí que no és mai garantit i que exigeix tanta cura, un camí que mereix tot un respecte.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris