nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
16°

El naixement

Va ésser en el transcurs del sopar de Nadal de la Federació Empresarial Hotelera. No havien resat cap Parenostre, els convidats, però havien menjat quatre plats. A les postres, Pere Cañellas, amb cara d'enterramorts, va acostar-se al micròfon. Gabriel Escarrer, en veure'l, va fregar-se les mans. «Ben segur que ara clava una altra guitza a en Celestí», va comentar en veu alta, convençut que el seu comentari no desdeia de l'esperit nadalenc que va presidir la vetlada. «Idò convé que nosaltres també n'hi peguem una altra per hom» -li va respondre Miquel Codol, encaminant-se al micro-. En aquests moments hem de mantenir la unitat d'acció». «Senyors -va dir Pere Cañellas, amb la cara que li és habitual és a dir, amb cara de venir d'enterrar la filla de Juan Simón i en Juan Simón alhora-. Vos he d'anunciar que Jesús ha avançat la seva vinguda al món i acaba de néixer a dues passes d'aquí». Gabito Escarrer va posar cara de contrarietat. «Ja ens escurarà les butxaques amb una ONG», va mormolar, mentre, en prevenció, s'amagava alguns crespells a les butxaques. Miquel Fluxà, en sentir Cañellas, va sentir una inquietud ben diferent a la d'Escarrer. «I a quin hotel ha nascut?», va demanar, sense perdre de vista cap dels grans empresaris que l'envoltaven. «A una cova», li va respondre Pere Cañellas. «Això és cosa d'en Celestí! -va exclamar, Gabriel Barcel, indignat-. Ja veig que li haurà dit a Sant Josep que els hotelers som com n'Herodes!». Tots ja havien arreplegat qualque cosa de les taules: bessons, terrossos de sucre o cacauets, per ofrenar al minyonet. «No miris prim -li va aconsellar Jaume Cladera a Margalida Barceló-. Tanmateix hem pagat tot lo que sobra». Va alçar un braç, Pere Cañellas. «Som-hi!», va ordenar. I tots es posaren en marxa. «Mentre feim camí hauríem de cantar qualque cosa», va suggerir Miquel Codol. «Propongo Montañas Nevadas», va respondre Piñero. «Ni pensar-hi», va protestar Gabito Escarrer. I va decidir: «cantarem qualque cosa de Cuba». I va concloure: «Cecília Monserrate del Corazón Amoroso tomaba mojitos en el espigón, una guaracha». Va fer una ganyota, Piero. «Por Dios, por la patria y el rey murieron nuestros padres -li va replicar-. Conque a los rojos de Castro ni agua». Aleshores, Gabito Escarrer va sentir-se en l'obligació moral d'alliçonar-lo. «Obri els ulls, amigo Piero -li va dir- y abrevaté de cultura. Franco no nos dijo que en tierra de rojos la mano de obra en té prou amb un plat de fríjoles i quatre peces de cinc». «Y el que aspira a má?», va voler saber Piñero. «Contrarevolucionario convicto y confeso», li va respondre Escarrer, que de marxisme en dóna amb cullereta a qualsevol. Mentre, la comitiva ja s'acostava a la cova i els empresaris més poderosos es disputaven l'honor de cedir-li una suite, la millor, al matrimoni i el seu nadó. «Diuen que Sant Josep és fuster», va comentar Pere Cañellas. En sentir tal cosa, la comitiva va detenir-se. «¿De llinatge o d'ofici?», va demanar Bernat Quetglas amb la mosca rere l'orella. «D'ofici», va respondre Cañellas. «Idò, per què hi anam?», va demanar el mateix Quetglas, evidentment sorprès. «Ben igual no té un duro», va deixar caure Barceló. Alguns donaren mitja volta per tal de refer el camí. Antoni Munar, els va aturar. És cert, va reconèixer Munar, que Sant Josep no era Sant Josep Fuster, sinó que es tractava de Sant Josep, el fuster. Tanmateix sols es tractava de donar hostatge al matrimoni una nit i, amb un poc de sort, encolomarien les despeses a Ibatur, a compte de l'ecotaxa. Acceptaren de mala gana, els empresaris, i reprengueren el camí. «'I estàs segur, Antoni -li demanava Escarrer a Alomar- que aquest infantó tan pobre serà espavilat?». Va assentir Antoni Alomar. I va afegir: «Donarà la vida per la humanitat». «Idò és beneit del tot», va respondre Barceló, ara convençut que la caminada no valia la pena. Pere Cañellas va demanar la paraula. «La història és la història -va dir-, i d'aquí a vint-i-un segles ningú no ha de poder afirmar que no volguérem Déu a ca nostra». Finalment va plantejar la pregunta clau: «¿Qui de vosaltres li dóna hostatge?». Ja que ningú no responia, Antoni Alomar va proposar-los que fessin rotlada i que tirassin una ploma de gallina enlaire. Caigués damunt el que caigués, aquest seria l'encarregat de posar els llençols de franc. I dit això va avançar-se per a fer-li saber al venturós matrimoni la sort que havien tengut de topar amb una gent tan generosa. «Seré com l'Àngel Anunciador -va dir-se-. I, d'aquí a uns anys, els nins em posaran en figureta damunt la cova del betlem. No li va ésser possible anunciar res de res. Ni a cop de corn no l'haurien sentit. En tornar a la rotlada tots encara bufaven de valent. Els va dir que ho podien deixar anar. «Sant Josep i Maria i el petitó han partit cap a Galícia -els va comunicar-. M'han dit els pastors dels voltants que tenen previst passar la nit prop de la mar». Va mostrar-se indignat, Francesc Conrado. «No ho hauríem de consentir -va protestar-. I ara no veis que pareixeran arribats de l'Àfrica? Ja em direu qui es retrata demà al seu costat». Tanmateix, la majoria dels hotelers es mostraren alleujats per la partida. «Si tornen morenos, ja s'entendran amb en Jaume Santandreu», va comentar Margalida Moranta. «I serà lo millor -va comentar Codolà-. Amb les pèrdues d'enguany no estam per allotjar ningú de franc».

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris