algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

6.655 proves d'amor a la llengua

Si avui és dilluns 23 de desembre, el senyor Pere Melis Pons compleix 78 anys. Que vagi per dit, idò, la meva enhorabona més emocionada, especialment indefugible, enguany, per l'homenatge popular que Menorca li ha retut aquest passat cap de setmana.

Seria ben comprensible que els meus lectors del rodal de Mallorca es demanin per la identitat del senyor Melis. Qui és aquest bon senyor? Quins fets el projecten amb nom propi a les planes d'un diari? Els diré, d'antuvi, que és potser la persona que més ha fet -i que encara fa- per la normalització de la nostra llengua, dins i fora de Menorca, dins i fora de Balears. Fins i tot gosaria afegir-hi, si no hagués d'aixecar protestes entre les patums, que el senyor Melis, en un esforç individual, és tal volta la persona que més ha fet per la normalització del català en qualsevol indret de la nostra àrea lingüística en general, insular o peninsular, del nord o del sud.

Que com argument una semblant enormitat? Ben senzill. Només abrandant que, avui, dia del seu aniversari, el senyor Melis porta publicats, exactament, 6.655 articles de premsa, en els quals glossa qüestions de lèxic, modismes, locucions, etcètera, de la parla catalana de Menorca. No parpellegeu. Ho heu entès bé: du fets quasi 6.700 articles ininterromputs, de dilluns a dissabte, publicats a les pàgines deMenorca sota l'eufònica secció que anomena Espipollants. Havia començat el 4 de juliol de 1981, ara fa vint-i-un anys. De llavors ençà, amb constància admirable, infatigable, no ha parat un sol dia d'escriure'n. És així que estem davant un fenomen, fet i fet, únic, singularíssim, de la història de la premsa menorquina -i molt em tem que també balear. Però, alhora, crec que deu ser un cas excepcional en la història de la llengua catalana -de la metalingüística, si se m'accepta el terme precís. Ja sé que no és -ni ho pretén, benentès- de ser l'obra dels filòlegs colossals que el català ha donat a la posteritat més aquilotada en el segle XX, com ara Borja Moll, Joan Coromines o Pompeu Fabra. La cosa, però, rau en el fet que la tasca del senyor Melis no ha pretès mai de situar-se en aquestes esferes concretes de l'estudi de la llengua, que sempre es conceben com a obres més aviat col·lectives, inserides en un marc explícitament acadèmic. El cas del senyor Melis és ben bé un altre. És l'obra d'un individu en solitari, posat en el marc del periodisme diari, adreçada al gran públic, en un context mediàtic de fortíssim domini castellà. Heus ací el mèrit, la prodigiosa importància d'aquest treball lent, sistemàtic, pertinaç, incansable. El senyor Melis no ha volgut estudiar la llengua de Menorca com ho faria un filòleg per a una obra filològica pura, sinó que l'ha treballada per divulgar-la, per fer-la quotidiana, normal, entre la gent del país -vull dir per salvar-la. I ho ha assolit amb uns resultats populars plausibles, permanentment assentats en la seriositat intel·lectual i científica. El senyor Melis, que és un mestre d'escola avui jubilat que ha fet el que ha fet tots aquests anys immergit en la modèstia, ha rebut elogis de Borja Moll o Antoni Badia i Margarit, per citar dues eminències lingüístiques. I li han atorgat un estol de premis, més aviat d'àmbit local menorquí però merescuts. Un amic comú em deia que el senyor Melis és una figura de gran vàlua, perquè el que ha fet hauria d'esdevenir un exemple en altres territoris de parla catalana. Ha practicat amb un èxit soberg una nova fórmula de fer entrar la llengua pròpia en el país. I que la fidelitat lingüística demostrada és només comparable a la dels noms més egregis. La prova d'açò té una xifra exacta: 6.655 espipollants.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris