nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Acadèmics

L'ingrés de José María Pardo a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, fa un parell de dies, augmenta el grup d'amics de servidor que han assolit l'honor acadèmic. I, com que ja són molts i són amics, és un moment com qualsevol altre per preguntar-nos què cosa és l'Acadèmia, quines són les seves funcions, el seu sentit, quin paper juga en la nostra societat, i, en fi, preguntes que desembocarien en un per què de la seva persistència. Servidor em puc imaginar qualsevol dels amics acadèmics jugant amablement amb l'inevitable -sembla- anacronisme que perfuma aquestes institucions; els puc veure tots amb un somriure amable davant tot allò que perdura, d'obsolet i de dubtosament entranyable, en els rituals acadèmics. Respectuosos tots ells amb les tradicions, encara ho han de ser molt més si atacar-les significa agreujar persones, sobretot acadèmics. Però, una vegada que s'ha acabat el bròquil reverencial, no me'ls puc imaginar badocant en un silló tot esperant que la mort els rellevi. Ara, a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià hi ha un grapat de persones capacitades per empeltar a la institució inquietuds que, adequadament academitzades, podrien sensibilitzar l'opinió pública i posar al seu lloc aquelles autoritats, del signe polític que sia, que prenen el patrimoni i el territori com un xaletet on fan i desfan -des de petits detalls decoratius fins a reformes estructurals de radicalisme esfereïdor. Seria massa llarga la relació de coses que han passat a la ciutat de Palma i a tot el territori insular sobre les quals l'Acadèmia s'hauria pogut pronunciar, oferint al ciutadà unes eines per elaborar una opinió personal. Hem enyorat aquest pronunciament en cada manifestació de l'epilèpsia municipal amb què s'ha materialitzat bona part del Pla Mirall a Palma i a molts de pobles; l'hauríem agraït per il.lustrar-nos sobre la naturalesa d'un criteri -perquè eclèctic no és la paraula- que fa tan alegrement compatibles una capella de Remígia Caubet i una de Miquel Barceló a la Seu de Palma; i de la mateixa manera escoltaríem, atents, la seva veu sobre la reforma del Born, de Palma, o sobre la font multicolor -d'alacantina inspiració que es vol implantar per ressaltar la insuportable austeritat de les murades. Qui posa veu, qui reflexiona i convida al debat sobre aquestes qüestions? ARCA. ARCA és la manifestació més apoteòsica del fracàs de les institucions. Sempre faran falta arcas, en qualsevol societat, però és que aquí era imprescindible davant el silenci geològic de la Universitat, de les associacions estudiantils, del Foment del Turisme i de l'Obra Cultural Balear, de les associacions d'artistes plàstics, de galeristes, d'escriptors en llengua catalana i amb qualsevol altra llengua; o davant de la imperdonable timidesa de comissions diverses de patrimoni. Institucions, organismes, associacions diverses s'especialitzen en unes tasques determinades, no sempre ben determinades, però, Déu meu, no poden donar impunement l'esquena al país, s'han d'involucrar més directament en el futur de tothom. En un país amb tants de problemes, una acadèmia auto-bressolada en un, res de dolce, sinó polsós fare niente, és, certament, un anacronisme que, mentre no faci mal a ningú, ja està bé així, però sempre convé vigilar de prop les institucions que, sense fer res, no fan mal a ningú. Només es tracta de vanitat? Si se'm permet acudir a la meva coneixença com a argument, puc assegurar que els acadèmics que conec millor no acceptaren l'honor només per vanitat. Idò, res, a treballar. Bé, deixem passar les festes, tampoc no ens hem de rompre un braç. Per cert, parlant de festes, si no ens tornam a veure, bon Nadal.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris