cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:

Miratge dins el desert

Saïd estava convençut d'anar per la ruta bona, però no apareixien els bidons rovellats que balisen el camí correcte que du a Gara. Es donava per fet que el conductor coneixia prou bé el terreny, i si havia decidit seguir unes llinyes antigues era perquè calia fer-ho així. Passava el temps -hores i quilòmetres- i la gran depressió que acull el petit oasi no donava senyals de vida. Si no fallaven els càlculs, feia hores que s'hi hauria d'haver entrat. Arribà un moment en què, primer de broma i després seriosament, Saïd amollà: On és Gara?

A Gara hi viuen unes tres-centes persones i es diu que abans quan hi havia un naixement, ben aviat es moria algú. Això devia succeir temps enrera, quan la població estava a les cases de fang de la vella, i ara totalment abandonada, ciutadella situada dalt d'una massa rocosa. Llavors encara no havien perforat els profunds pous i sobrevien amb l'aigua salabrosa i de pèssima qualitat. On és Gara?, repetí el conductor errat, ben perdut, quan canviava la roda que havia rebentat. Fins a l'horitzó tot era una barreja d'arena i pedres petites. I, a l'infinit, allà on el cel es tocava amb la terra, unes línies lluminoses d'aigua enlluernada. Una mentida, perquè feia hores que es mantenia a la distància inassolible de l'horitzó. Era un miratge.

Finalment aparegueren les torres metàl·liques d'una estació de comunicacions, un vehicle que aixecava un regueró de pols i, finalment, la carretera asfaltada que també du a Gara. Encara faltaven cent quilòmetres! Ja no hi havia miratges ni senyals imprecises sobre la pols del desert. A la roba i al cos n'hi havia molta, de pols enganxada. La font, amb un doll d'aigua com el cos d'un home, donà vida. Un poc de menjar i un te deixaren les coses al seu lloc. Gara estava allà, a dues passes. A la tornada, ja negra nit, jo cercaré els bidons que balisen el desert. D'acord? Silenci.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris