algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Un estudi científic

Si un cerca un model que representi i faci entenedora la globalització no ha de fer més que anar als prestatges de galletes de qualsevol gran superfície, o fins i tot de la botiga, si encara en troba una, i mirar el que hi ha, qui ho fabrica i com ens ho intenten vendre. Les grans cases de galletes, malgrat el seu poder econòmic i comercial, no han sabut crear la galleta universal; per molt que dominin alguns prestatges, els falta un bon tros per copar tan sols el cinquanta per cent del mercat europeu. La galleta, diuen, es resisteix a la universalització... cosa ben estranya quan un considera que gairebé totes estan fets dels mateixos ingredients. Però les grans cases de galletes ara es comencen a penedir de quan, no fa molts anys, compraven petites fàbriques per fer desaparèixer les marques locals. Arreu d'Europa els que mengen galletes han decidit optar per la local. La gent a Alsàcia ha començat a demanar-se on són aquelles que menjaven quan eren joves. A Normandia es demanen si ja no és possible trobar aquelles que tenien aquella crema especial. La recerca de les marques i les recetes antigues és tan forta que els grans fabricants han començat a dissimular les seves marques i presentar-les com el producte que pot satisfer la nostàlgia aquesta: dibuixos de la vida de poble, infants vestits a l'antiga, i qualsevol cosa que suggereixi la infància. Fins i tot, els fabricants que fa uns anys tenien pretensions globals ja introdueixen noms regionals dins els seus productes. La globalització, per ser acceptada pels que mengen galletes, no ha d'uniformitzar. A Rússia, diuen, es mengen encara les Bolchevik -la galleta de tota la vida, tot i que ara sigui propietat de la Danone. En el nostre cas tenim una prova fàcil a realitzar: mentre la globalització no s'emporti les galletes d'Inca ni els senyorets, sabem que anam bé.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris