algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

La contra

Hi ha un reaccionarisme transversal basat més en la indecència intel·lectual que en posicions ideològiques d'arrels definides. Tant pot provenir de la División Azul com d'un marxisme estereotipat, passant pel liberalisme superficial i acrític. Aquestes opinions troben un bon tracte tipogràfic en molts de diaris que combreguen amb la impostura dels seus opinadors. I la seva capacitat d'influir i de convèncer, que és alta, no té cap relació amb la solidesa dels raonaments, sinó amb la suficiència amb què estan escrites. Una suficiència que recorda la que gasten els fills de casa bona i els cans de possessió quan no tenen altre recurs que els arguments d'autoritat. Aquesta setmana he reparat tres temes que han merescut l'atenció de la contra. La derrota del català com a requisit per ser professor de la nostra universitat és el primer exemple d'aquest energumenisme argumental. Segons sembla, la proposta va ser atacada des de la ideologia liberal. És evident que una proposta semblant a una universitat francesa (de saber francès), o sueca (de saber suec), seria bastant imbècil. N'hi ha que pensen que també ho és aquí. I ho pensen perquè, en nom del liberalisme, estan contra les imposicions. Perquè posar impediments a la contractació d'alguna eminència científica que només parla anglès, castellà o italià? L'argument seria potent si fóssim un país normal, però, com que no ho som, l'argument esdevé impresentable. El liberalisme està a favor de l'imperi de la competència: que guanyi el millor. Generalment, és una opció encertada. Però no sempre. Quan un esclau fugia de la plantació i l'amo l'encalçava amb cans i escopetes, el liberal s'hauria de cercar un bon mirador, contemplar la cacera, i que guanyi el millor. És això una caricatura del problema? El català, a Mallorca, és una llengua lliure? No ho és: el català és una llengua sotmesa, segons la legislació vigent. Les constitucions dels països de la Unió Europea solen tenir un article que prohibeix la discriminació per motius de sexe, de raça, de religió... i de llengua. La Constitució espanyola també té aquest article, però, en canvi, és l'única que no esmenta la llengua. Es tracta, ben segur, d'una omissió que no és gens casual. La constitució espanyola permet discriminar, perjudicar, fer de menys, els catalanoparlants. Són purament retòrics els preceptes constitucionals? Alguns, com els que proclamen el dret a una vivenda digna o una feina, són només retòrics i no poden ser invocats en cas d'atur o desnonament. Però, en qüestió de llengües, els jutges apunten amb la Constitució i disparen contra el català. Les lleis que fan obligatori el català són denunciades per inconstitucionals i anul·lades. En canvi, el castellà és obligatori segons la Constitució espanyola. Curiosament, no hi ha cap altra constitució europea que parli de l'obligatorietat de cap llengua. Són constitucions liberals. Però els liberals mallorquins, tan primmirats en les imposicions del català, no denuncien aquesta imposició constitucional espanyola, única a la UE. Només reaccionen davant l'obligatorietat del català a la nostra universitat. No volen abolir l'esclavitud; ans al contrari: amb el seu deixar fer, afavoreixen la persecució dels esclaus.

Segona impostura de la contra: Ibarretxe ha convocat una manifestació amb un únic lema: «ETA kamporá!» (ETA fora!), però la contra troba que no hi han d'acudir perquè això seria fer costat a les «intencions» d'Ibarretxe (el referèndum per la sobirania, etc). El PP, no fa gaire, no va ser tan discret com Ibarretxe, probablement perquè ETA no li fa gaire nosa: va promoure mocions als Ajuntaments on, a més de l'excusa d'ETA, demanava explícitament l'aprovació incondicional de la seva política antiterrorista. Qui, com va fer el PSM, posava objeccions a aquest xantatge era immediatament criminalitzat per la contra.

Tercera brama de la setmana: la proposta de fer onejar la quadribarrada als Ajuntaments el 31 de desembre escandalitza els «patriotes» mallorquins. La contra diu que és la bandera d'una altra comunitat autònoma i que aquí hem de posar la nostra. No sé gaire com ha anat la cosa, però, en qualsevol cas, la bandera de les quatre barres no és la d'una altra autonomia, sinó la de dues altres autonomies: la de Catalunya i la de l'Aragó. Quina cosa més rara, que dues autonamies tenguin el mateix símbol! No serà que la quadribarrada és la bandera de tota l'antiga corona d'Aragó? I si és així, no és també la nostra, per molt que no sigui l'oficial? Quina tropa!

Joan Mir, professor de la UIB

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris