algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

La trajectòria d'un drama (i II)

S'ha dit, no sé si amb una mica de mala intenció, que si abunden tant els paisatges capvesprals i crepusculars en l'obra d'Antoni Gelabert "una extraordinària exposició antològica de la qual podem veure ara a les sales de la planta principal del centre de cultura SA NOSTRA" és degut, simplement, al fet que sols podia sortir a pintar a darrera hora, quan havia acabat la seva feina de barber. La veritat és que aquesta tesi s'ha de considerar, com a mínim, discutible. La meva opinió és que els seus quadres d'aquest tipus denoten o mostren una tal sensibilitat davant els escenaris tardorals representats "en el tractament dels quals, de més a més, no té precedents entre nosaltres", que la tesi que no es tractava d'una mera oportunitat o disponibilitat de temps i que els resultats fan prou evident que el gran pintor se sentia intensament compenetrat amb ells sembla perfectament defensable. És un fet, per altra banda, que durant l'estada que va fer a la finca Palmira del terme de Calvià, amb Bernareggi i Blanes Viale "per exemple" va continuar fent els mateixos quadres capvesprals, quan disposava de tot el dia per pintar. Com també, una mica abans, durant el seu sojorn de mig any a París.

Dins aquesta tònica tan característica, podem admirar, a aquesta excepcional exposició, tres vistes del castell de Bellver, retallat en la llunyania, vist més o manco des de Sa Llonja, d'una força poètica punyent. Es tracta de Mollet (c. 1901), de format vertical, amb unes veles llatines al primer terme, i un celatge espectacular damunt Bellver, un quadre que va presidir el famós salonet del domicili de Joan Alcover on celebrava les seves tertúlies; El Jonquet (c. 1900"1901), un altre oli realitzat a entrada de fosc, amb la massa de El Terreno i el bosc de Bellver molt fosca i fent un fort contrast amb la tonalitat molt clara "com si reflectís la darrera claror de l'horabaixa" de l'aigua del fons de la badia totalment immòbil; i, en un format més gros, un altre El Jonquet (c. 1912"1914), amb un contrast similar entre la foscor de la muntanya de Bellver i Na Burguesa i una aigua com un mirall, d'una tonalitat verdosa molt clara. Cal afegir que aquests dos darrers no consta que haguessin estat mai exposats. Dins aquesta sèrie o grup tan personal d'Antoni Gelabert podem veure també una Badia de Palma (c. 1915), que és un oli sobre cartó amb una grapa extraordinària, així com també una Vista de Peguera (c. 1904"1905), amb abundància de violetes matisats, pintat durant l'estada ja esmentada, amb Bernareggi i Blanes Viale, a la finca o possessió Palmira.

Molt afeccionat com era també als jocs del clarobscur, hi ha altres olis que és dubtós si es poden interpretar realment "com els capvesprals que acabam de comentar" com a indicis de la seva provada propensió a les depressions. Cal no perdre's, en tot cas, Pont de la Riera (c. 1907"1908), un quadre que ens presenta una imatge molt romàntica i fosca del darrer tram del llit de la Riera; Porta del Camp (c. 1912"1913), amb el llarg viaducte que sembla que l'Ajuntament vol recuperar; i encara un Baluard d'en Berard (c. 1913), amb les edificacions i la vegetació vagament il·luminada pel Sol que es pon i, darrere, un cel de tonalitats vagament roses i verdoses molt difuminades.

Bé, la tesi d'un servidor, davant el seu suïcidi el 22 de gener de 1932, motivat especialment per la decepció final que li va suposar el fet que no li donés, l'Ajuntament de Palma, el càrrec de conservador del museu del castell de Bellver, és que la que podríem dir la seva època capvespral d'alguna manera dóna testimoni de la seva ben coneguda tendència a les depressions. També pens que, després de la seva llarga sèrie d'emparrats "amplament representada a l'exposició de SA NOSTRA", és ben possible que, artísticament, cregués que es trobava en una mena de cul de sac, del qual la seva tècnica darrera de les pinzellades com rajoletes no li brindàs cap sortida efectiva. I, finalment, un dels seus olis darrers, Portopí (c. 1930"1931), que no coneixia, em sembla d'una composició totalment desequilibrada, amb una gran ennuvolada que amenaça la torre de Portopí i alguna cosa més. Veritablement, m'ha fet l'efecte d'un autèntic senyal d'alarma, la prova incontestable que l'artista ho passava molt malament. És per tot això que veig aquesta importantíssima exposició com presentant"nos la trajectòria d'un drama.

Tanmateix, és propi dels grans artistes, i no hi ha dubte que Antoni Gelabert ho va esser, deixar"nos obres d'art com les que podem admirar ara. Vull dir que, per damunt del seu drama, queda la seva obra. I de quina manera. I això és el que més importa. Chapeau, Antoni Gelabert.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris