algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín:

Misèries de la solidaritat, a Smara

Smara, campaments de refugiats saharauis de la regió algeriana de Tindouf, desembre de 2002. Entram en una de les característiques cases dels campaments, que ja no són tendes de campanya, sinó precàries construccions de tova. Hi trobam una parella espanyola, de Castella, que han vingut a passar una setmana amb la família de l'infant que havien acollit durant l'estiu. Un negret de vuit anys, afectuós, guapo, divertit: un bombó. A la primera pregunta nostra (rutinària, del tipus «Com us trobau per aquí?») la dona ens afua, a boca de canó: «Nosotros hemos venido a llevarnos el niño». Com qui vol deixar clar que és una tia legal aclareix: «Y si hubiéramos querido, ya se hubiera quedado en España después del verano, no habríamos tenido ningún problema: yo conozco un médico que nos hubiera firmado que estaba enfermo, y ya está».

Durant quatre dies, la família castellana es dedica exhaustivament a l'objectiu de substituir la mare saharaui: ells diuen què ha de menjar i quan ha de menjar el nin, quan ha de dormir i quan ha de pixar. Ells (la parella espanyola) no mengen el menjar que els ofereixen: diuen que no tenen gana, i quan ja els han retirat els plats, plens de menjar sense tocar (una mena d'estofat de cabra, per exemple), s'atipen de galetes amb llet condensada: han vengut amb el rebost a l'esquena. Al nin li diuen: «Tú come bizcochos, como en España». Si no li diuen «No mengis aquesta porqueria que et dóna ta mare» és perquè ja s'entén.

No és un nin que necessiti atenció mèdica especial. No és un nin sense una família, ni que hagi sol·licitat entrar en un programa d'estudis a Espanya. No: és una família espanyola que ha decidit que havia de salvar aquella criatura («es que este niño es muy listo») d'aquell ambient («es que yo quiero darle una carrera»). Després de dos mesos a Castella, diuen, el nin no volia tornar a casa: «El niño decía que el Sáhara es sucio y feo». Mentiders, i no gaire intel·ligents: com si un nin de vuit anys pogués tenir cap consciència que casa seva és bruta i lletja, i com si l'experiència no demostràs que tots aquests infants, transcorregut el primer mes a fora, s'enyoren de casa seva. Potser no del tot mentiders, però: ells estan convençuts que el Sáhara és brut i lleig, i no entendrien que el nin, el seu ninet, tan llest, no ho veiés a la primera.

El nin no pot ni respirar: la família espanyola es posa nerviosa si el perd de vista durant més de trenta segons. Dormen amb ell, el baven, el criden com qui crida un canet mentre li ofereix un bocinet de carneta. Què diu la mare de la idea de dur"lo a viure a Espanya? «Cuando se lo dijimos, vio el cielo abierto», diuen el primer dia, com qui diu: què ha de fer, la pobra, i ben contenta que deu estar de no haver"se'n d'encarregar. Dos dies després diuen: «Está un poco confusa». No ho té clar: ja se sap, gent inculta, ignorant. Res, però, no podrà separar"los de l'objectiu que els ha duit a sofrir sis dies en l'inferm de pols, de migdies de plom i nits gelades, del desert saharià. Han vengut disposats a una adbucció. Menys que ningú, no ho impedirà la mare, una negra pobra (una pobra negra), amb el marit treballant a Alger i el fill major estudiant a Cuba qui sap fins a quan. L'aspirant a mare adoptiva té raons poderoses: té dues filles, ja grans, i sempre li havia fet il·lusió un nin. Un moment qualsevol, amolla la frase definitiva: «Si tan madre del niño soy yo como ella, ya». El pitjor de tot és que s'ho creu. (Dos aclariments: el primer, que tot l'anterior és verídic; el segon, que qui ho escriu ha participat al programa «Vacances en pau» i, tot i conèixer i respectar els arguments dels detractors, creu que els beneficis, per als infants i per a la població refugiada, són superiors als perjudicis: només que hi ha efectes col·laterals indesitjables).

Miquel Àngel Llauger, conseller per EU-Els Verds al Consell de Mallorca

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris