algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Lucian Freud, l'amic de Francis Bacon

Hi ha exposicions que t'interessen, exposicions que t'emocionen, exposicions que et deixen fred, també n'hi ha que t'aclaparen, d'altres t'ofeguen en la perplexitat. I n'hi ha que et commouen. Quan una exposició et commou, necessites avisar els amics: que no s'ho perdin. Quan servidor era nin, en el poble, si es posava a ploure de manera inesperada i en temps que havíem previst sec, els veïnats ens fèiem càrrec, mancomunadament, del bon funcionament de tot el dispositiu de recollida d'aigua. Podia passar que fos la primera pluja després de molt de temps sense gota, i que s'hagués de desviar l'aigua, que baixava bruta d'unes teulades amb massa pols i massa fongs ressecs. Podia tractar-se de la situació inversa, haver de tapar sortides per guardar l'aigua. En les coses que realment importaven, funcionava una espècie de tam-tam oral del qual es derivaven alguns beneficis essencials. Ara, i fins el 23 de gener, el tam-tam emetria un missatge clar d'invitació -dirigida a aquells que passin per Barcelona- a veure els quadres de Lucian Freud que s'exposen a Caixafòrum. No sabria com dir-ho, per la qual cosa deman al lector que hi posi un poc de la seva part: de vegades percebem que entre algunes obres d'art i la vida no hi ha solució de continuïtat. Tenim la sensació que l'art és la forma que ha triat la vida per ampliar-se, per eixamplar els seus dominis. I, en aquests casos, tenim la seguretat que estam davant una gran obra d'art. No totes les grans obres ens produeixen aquesta sensació, però totes les que ens la generen són grans obres. Lucian Freud fa que la pintura vagi per on ell vol que vagi, i des de sempre, però sobretot en la maduresa, la fa indagar els misteris que miren de confondre's amb la quotidianitat, i és com si ens volgués fer saber que som únics en cada moment de la nostra vida: únics en l'actitud expectant, en la solitud, en el batec sord de la desesperança, en la nostra vegetalitat. Ens despulla -vestits i tot, els seus personatges sempre són nus- perquè no ens facem falses il·lusions. Freud sap per què estam vius i per què ens hem de morir, i ens ho conta en la carnalitat dels seus nus. A Pandémica y celeste (Jaime Gil de Biedma), un dels rars poemes generacionals que s'han annexionat els esperits de -ja- tres generacions, el poeta ens diu què cosa és el cos: «... que sus misterios,/ como dijo el poeta, son del alma,/ pero un cuerpo es el libro en que se leen». El poeta parla dels misteris de l'amor. Són els misteris de la vida, els que podem llegir en els cossos que pinta l'amic de Francis Bacon, i potser mai, en la pintura contemporània, els havíem pogut tenir tan de front, amb tanta grandesa i tanta misèria. Si podeu veure l'exposició, no us la perdeu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris