algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

La trajectòria d'un drama (I)

Crec que hi ha artistes la trajectòria dels quals -del seu treball creatiu i de la seva vida- és un drama, que la seva obra supera. El qualificatiu de maudit, aplicat a tants d'artistes i d'escriptors, dóna testimoni que el fet és de domini públic, o almenys és reconegut per un sector de la col·lectivitat dotat d'alguna sensibilitat per a les coses de l'art o de les arts. La realment extraordinària exposició antològica de l'obra del «barber de Cort», Antoni Gelabert, inaugurada aquesta setmana passada al centre de cultura SA NOSTRA -i oberta al públic fins al 3 de febrer de l'any que ve (cal no perdre-se-la!)-, una de les virtuts de la qual és mostrar-nos la seva pintura ordenada cronològicament -fins al punt que això és possible-, justifica plenament dues valoracions que, altrament, podrien semblar una mica exagerades o desembruixades: la primera és que després d'aquesta exposició, i del valuosíssim catàleg raonat que l'acompanya, ja no podem dubtar que segurament ens trobam davant l'obra del pintor més important que ha «produït» -és un dir una mica sarcàstic- aquest regne de Cavorques. La segona és que veure les seves obres ordenades, grosso modo, segons el moment de la seva realització -des dels primers intents encoratjat per Blanes Viale i la seva època capvespral, tan característica, fins a l'època final dels emparrats- ens dóna la impressió, coneixent a més el seu final tan penós, que ens trobam davant la trajectòria d'un drama, d'un drama que inspira un respecte.

Subratllar la força amb què es manifesta aquesta visió de conjunt podria, tanmateix, inspirar-nos qualque escrúpol -cal pensar i creure que l'obra està sempre per damunt de l'autor i que, per tant, l'objectiu últim de tot intent de comprensió ha d'adreçar-se a les obres concretes més que a la figura de l'autor, la qual, al cap i a la fi, no és més que el resultat de les seves obres dutes a bon port- si no fos perquè l'observació de l'esmentada trajectòria no és més que el resultat de la contemplació i admiració d'una sèrie de quadres concrets que em sembla que, per la seva intrínseca qualitat, tenen un protagonisme ben destacat.

En qualsevol cas, no hi ha dubte que podem admirar una sèrie d'olis, dibuixos i pastels -entre ells la que podríem considerar la seva obra més emblemàtica, des d'un punt de vista estrictament pictòric, Dona asseguda (c. 1906-1907), un fragment de la qual figura a la portada de l'impressionant volum del catàleg raonat realitzat per Pilar Ortega, Fina Terrasa i José M. Pardo Falcón, i esplèndidament editat per la Fundació SA NOSTRA-, peces que tenen una extraordinària qualitat sense estar involucrades en la trajectòria dramàtica que em proposo d'indicar. Entre aquestes peces hi ha -pel meu gust- dues notes magistrals realitzades durant el mig any que va passar a París, Notre-Dame (1903) i Notre-Dame a l'horabaixa (1903), així com també un Retrat de nina (c. 1901-1902), dedicat al seu amic Francesc Rosselló, que també pintava, i una molt bella vista general de Valldemossa (c. 1914), que li va comprar l'arquitecte Guillem Reynés i al qual està dedicada. Tanmateix, el fet indubtable que trobem aquestes -i moltes altres- obres que no estan integrades, que no són part integrant, de la línia argumental -diguem-ho així- que vull mostrar, no vol dir que aquesta -per a un servidor- no es dibuixi o perfili amb prou claredat.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris