«Què importa la forma de govern si aconseguim garantir la igualtat de tots els ciutadans davant la llei?», afirmà Napoleó el dia abans d'autoproclamar-se emperador com a resposta al bloqueig marítim que li feia Anglaterra a l'Atlàntic i a la Mediterrània. Volia unir Europa i convertir-la en la potència hegemònica del món en defensa dels drets de l'home i en l'eliminació dels privilegis de casta. El desembre del 2002, exactament dos-cents anys després de la batalla d'Austerlitz, on el somni de Napoleó semblà possible després de vèncer els absolutistes russos i austríacs, bona part de l'Europa de l'Est acordà incorporar-se al projecte comú. El que fa dos segles era una quimera, avui és necessitat imperiosa. Però hi ha una gran diferència: la unió continental a principi del segle XIX implicava conduir la humanitat cap al futur. Ara, no. L'Europa dividida es tornà a embarcar en un desastre el 1914, caigué en el nazifeixisme i regalà l'hegemonia planetària als EUA. Els errors històrics són una hipoteca per a moltes generacions. No assolir en el seu moment la igualtat davant la llei ha duit desastres d'incalculables proporcions. N'hi ha prou amb un botó de mostra: l'holocaust i la conseqüent creació de l'Estat d'Israel, que ha avalotat el món islàmic i ha duit el terrorisme actual, s'haurien pogut evitar. L'Europa igual i unida arriba, però quan ha perdut el lideratge moral i econòmic. Encara patim 200 anys de derrotes, odis, complexos, rancúnies, enveges i egoismes.