bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

Quadern de viatge

Dilluns, 2.- El món de l'art és un territori on s'amaga, i s'hi ensenyoreix, camuflada en una marea de propostes diverses, la impostura i la banalitat, sovint sota la forma d'una original audàcia que només conté l'impacte efímer dels focs voladors que es desfan en pólvores de coloraines, o la provocació gratuïta que busca notorietat entre els bàmbols que es deixen impressionar per la vacuïtat, o una acurada estratègia per satisfer el desig de posseir d'aquells que freturen signes visibles i evidents de poder, social i econòmic, malgrat que menyspreïn la seva procedència i la seva significació. Cal garbellar de prim compte tot allò que el mercat ens ofereix per tal de destriar les porgueres del gra, l'artifici de l'autèntic, la falsia de la sinceritat. Tanmateix, bo i dolent són conceptes que, aplicats a l'obra d'art, no deixen de ser apreciacions subjectives que conformen una divisió sotmesa a criteris tan diversos com difícils d'establir. Tant és així que fins i tot en la producció dels pintors que el temps ja ha situat, ben merescudament, en el gloriós paradís dels genis, podem trobar obres mediocres que ningú no gosa contestar o criticar, la qual cosa fa més humans els genis, però no els allibera de les pífies dels mortals corrents.

L'obra d'art ha esdevingut una mercaderia subjecta a la pressió del comerç, àdhuc de l'especulació. De la mateixa manera que afecta tots els articles de consum, tampoc no pot defugir les modes que imposen determinats prescriptors des de les seves consultes d'influència, els quals, òbviament, formen part de l'entramat d'interessos i de negoci que mou aquest segment de mercat. Aquestes circumstàncies són la causa per la qual molts d'artistes renuncien a les prioritats creatives i construeixen una obra que s'ajusti al gust i a les necessitats dels botiguers i dels compradors, tant pel que fa a la noblesa dels materials i a la conveniència dels formats, com a l'estètica dominant en un període concret, tal seria el cas de les transvantguardes. Alguns, però, prefereixen mantenir-se fidels a les seves conviccions ètiques i estètiques. Constructors d'una obra sòlida i coherent, queden exclosos dels circuits del sistema vigent i passen a formar part dels seus marges.

Tot i que pot semblar una contradicció, he descobert un d'aquests artistes en el lloc més insòlit i inversemblant que podeu imaginar. A la Galerie des Galeries, en el primer pis de Lafayette de l'avinguda Haussmann, en un espai on s'accedeix a través d'un túnel obscur que sembla que separa i delimita dos mons, el de la realitat i el de la fantasia, Roland Roure, el caçador d'estels que aguaita el firmament de la Provença, mostra el seu caos poètic fet de peces que pertanyen a l'univers de la imaginació. Usa, per refer els seus somnis, materials innobles procedents de troballes en els caramulls on s'amuntega tot allò inservible, invisible als ulls inhàbils per intuir les formes que s'estotgen, més enllà de la seva aparença estèril: trossos de llauna i escapcions de filferro, palastres i tascons de fusta.

Algunes de les seves obres tenen, és cert, una estranya semblança amb les joguines que els nins de les tribus d'Àfrica construeixen a partir de les deixalles, tal vegada perquè comparteixen no només la pobresa dels materials, sinó l'esperit ingenu, la innocència en la mirada, l'economia de recursos i la capacitat de transformar els objectes quotidians fora d'ús en elements transmissors d'il·lusions i quimeres, obres que conserven la capacitat d'emocionar, d'estimular la sensibilitat. Hi ha, en les peces de Roland Roure, un cert retorn als orígens, quan el valor de l'art encara es mesurava pel delit que proporcionava.

Talles que semblen tòtems d'una religió que ateny la bellesa efímera de les petites coses, escultures que insinuen presències incorpòries mitjançant el perfil d'un filferro, àdhuc mitjançant l'ombra oscil·lant que projecten contra el llenç blanc de la paret, joguines que reinterpreten escenes en les quals els personatges pertanyen a l'imaginari popular dels infants, però també dels adults, car aporten la màgia sense la qual tot esdevé prosaic. I acoloreix la memòria dels records amb els colors primaris que manlleva a l'arc de sant Martí que s'encén a la mateixa Provença on René Char pintà les paraules.

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris