muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

Exhumacions

Recentment l'esquerra ha ressuscitat un tema que, prudentment, gairebé tot el món havia oblidat: el dels assassinats durant la Guerra Civil que uns diuen que va començar el 1936, d'altres, el 1934, i d'altres, abans.

Al principi s'al·legava que les víctimes del bàndol nacional ja havien estat honrades i gairebé gairebé se'ls havia proveït a cada un d'un luxós panteó, honres fúnebres i generoses compensacions econòmiques als parents.

El procés a seguir per complaure els motius d'aquesta moguda és aconseguir que algun parent reclami les restes d'algun dels que se suposa descansen en una fossa comuna determinada, el permís del jutge, de l'Ajuntament i del propietari del terreny, i amb una gran quantitat i varietat de voluntaris (que cedeixen les excavadores, que les manegen, arqueòlegs, metges forenses, científics que investiguen l'ADN de cada os, etc.), que treballen gratis (sorprenent, no?), identificar cada os i donar"los als corresponents parents, que els enterren on i quan volen.

Com es pot tallar tot això? És difícil aconseguir"ho en la primera etapa, la dels parents, sobretot si encara viuen les viudes i germans.
Encara que també gent d'aquell temps prefereix oblidar, i no vol ni parlar d'aquelles coses, de les barbaritats que ens espanten. És fàcil, generalment, si els parents que queden són joves, que només han sentit parlar de Franco i poca cosa saben d'ell, i encara menys de la Guerra Civil.

La segona etapa és l'apropiada per acabar amb aquesta moguda: els jutges.
Legislativament, han de conèixer l'article 636 del Codi de Justícia Militar vigent en aquells temps, que deia, sobre l'execució de les Sentències a mort «(...) El cadàver podrà ser lliurat als parents si ho sol·liciten i l'Autoritat militar no troba inconvenient, però l'enterrament no podrà fer"se amb pompa...»

Vegem ara el que ha de fer el jutge. Suposem que es tracta d'una tomba individual: El jutge prudent, quan algú sol·licita tal exhumació, el primer que ha d'indagar és: 1. Prova que el parent del sol·licitant jeu en aquella tomba.
2. Si es prova, prova que el sol·licitant és el parent més indicat per sol·licitar"ho (la viuda, després el fill major, etc.).
3. Si ho és, peritatge mèdic forense de la capacitat mental de la persona sol·licitant, que generalment serà ja molt anciana.
4. Si el peritatge és positiu, comprovar que la persona interessada no està sotmesa a coaccions ni és objecte de suborns, i demanar explicacions, si procedeix, de si va reclamar el cadàver al seu temps, segons l'article 636 esmentat; i, en el seu cas, per què no va reclamar les restes en els més o menys seixanta anys transcorreguts des de l'enterrament.

5. En el seu cas, cal veure les actes del consell de guerra respectiu per comprovar si el condemnat va tenir o no em pos en contacte amb la seva família durant el procés, si la família va demanar el cadàver, etc.

6. Com la persona sol·licitant haurà estat probablement alliçonada per declarar que no va demanar abans el cadàver per por de represàlies, esbrinar en quines dates es van començar a sol·licitar exhumacions de cadàvers de vermells als Jutjats, i en quines dates es van començar a concedir tals permisos.

Després el jutge ha de ponderar per què se sol·liciten exhumacions i no per als soldats d'un i un altre bàndol, que van lluitar i van morir pels seus ideals o, el que és pitjor, perquè van quedar en una o una altra zona, van ser mobilitzats, en el pitjor dels casos sent unes criatures, i portats per força al capdavant, on van morir, van ser enterrats en fosses comunes, i dels quals han de presumir la més blanca innocència.

Generalment, el jutge apreciarà que no ha de concedir el permís, i aquí acabarà la història.
Suposem que es tracta d'una fossa comuna: Ja que s'haurà de fer el mateix que per al cas de les tombes individuals per a cada un dels jacents, i amb la circumstància que si s'autoritzassin les exhumacions "cas pràcticament impossible", es procedís a les mateixes, i s'observàs que a les fosses hi ha les restes d'un jacent més, automàticament s'hauria de fer marxa enrere, tornar a inhumar, i tramitar l'eventual sol·licitud per al mort.

Crec que hi ha unes disposicions dels darrers anys 30 o principis dels 40 en què es legalitzen les fosses comunes i es declaren terreny sagrat. Tots els requisits per deixar descansar en pau els difunts.

Vaig conèixer el cas d'una persona incògnita que portava una corona de llorer periòdicament a un lloc de la cuneta d'una carretera. Es van fer anys després obres, i la corona la va haver de col·locar no al mateix lloc, que ja era impossible, sinó uns metres més enllà. Noves obres anys després, i nou desplaçament de la corona. Quan hi ha voluntat d'honrar una mort, no es precisen exhumacions.

I recordar l'article 526 del vigent Codi penal: «El que, faltant al respecte a causa de la memòria de les morts, violàs els sepulcres o sepultures, profanàs un cadàver o les seves cendres o, amb ànim d'ultratge, destruís, alteràs o danyàs les urnes funeràries, panteons, làpides o nínxols, serà castigat amb la pena d'arrest de dotze a vint"i"quatre caps de setmana i multa de tres a sis mesos»...

Ara es demana que l'Estat es faci càrrec del cost d'aquestes exhumacions. No havíem quedat que tots els que hi participaven eren voluntaris?
No sé si en les estadístiques judicials consta allò de les primeres exhumacions de republicans assenyalades més amunt. Per si de cas, deman als que coneguin jutges o funcionaris judicials que van exercir en aquells temps, que els preguntin, i a tots els assabentats, que m'enviïn dades per centralitzar la informació i poder ajudar els jutges a prendre la decisió encertada.

Moltes gràcies per endavant.

Salvador Raich Ullán. Maresme. Barcelona.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris