bruma
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
10°

Chapapote lingüístic

El desastre de Galícia ens pot ajudar molt a entendre què és això de l'ecologia de la llengua, un concepte aportat per la Sociolingüística. Els paral·lelismes són fàcils, naturals i entenedors. Per exemple: les costes de Galícia i la nostra llengua estan greument ferides. Una diferència: en deu o dotze anys, el litoral s'haurà recuperat i la nostra llengua estarà pitjor. Una coincidència: les autoritats polítiques són, en ambdós casos, inoperants; amb la diferència, però, que la inoperància a Galícia obliga a suportar crits de dimissió, i a Mallorca no. Els polítics, a Galícia, en plena crisi, se n'anaren a caçar, però aquí fan una cosa pitjor, perquè, mentre el tarquim s'escampa, ells, simplement, no hi reparen. Una altra diferència: el xapapote es pot fotografiar, però la sutja lingüística no. Aquest és, probablement, l'aspecte més important. Sense fotografies, l'agonia d'una llengua no arribarà mai a les portades dels periòdics. Sense fotografies, el problema no sembla tan greu i no desperta sentiments de solidaritat. Sense fotografies no hi ha cap necessitat de gabinets de crisi (quines conselleries s'hi haurien d'implicar?) ni de mesures d'emergència. Basta, si de cas, un pla de xoc, desat immediatament al món virtual, igual que el problema. Tanmateix, la realitat és caparruda: Calvià, Palma i la costa de Llucmajor s'han perdut definitivament per a la llengua, però, de taques, n'hi ha arreu. I no trobareu cap barrera anticontaminació: la rissaga avança cap als pobles del Pla sense cap impediment. Els ecologistes, en casos com aquest, miren de preservar les zones poc contaminades i proven de recuperar aquelles que ho estan més. És l'estratègia científicament recomanable. Per què no és aquesta la política lingüística del nostre govern? Discrepen de la gravetat del diagnòstic? No ho crec: la majoria són persones intel·lectualment decents, i no combreguen amb demagògies grolleres.

Però, realment, fan menys per aturar la sutja lingüística que el PP per aturar el xapapote. I, igual que el PP a Galícia, tiren cap a fer veure que el problema està controlat. Fins i tot a Lluc, els diumenges, no són els decibels de la nostra llengua els que s'imposen pels voltants del santuari. Vetací com anuncia el desastre un bon poeta nostre: «Serem estrangers a la terra dels avis / i viurem de nostàlgies, de rancors /... / cada cosa adoptarà un nou nom / i els llocs sagrats seran envaïts / per rètols que exhibeixen mots inèdits / Ho consentirà la gent del terrer?» Ho consent, ho consent. Ho consent fins i tot el poeta profeta. O s'hi resigna. No vull, de cap manera, amagar una obvietat: és possible que no disposem de recursos ni de poder polític per encarar la crisi. Si és així, que els responsables ho reconeguin, que ho denunciïn i, si no hi ha altra sortida, que dimiteixin. Els gallecs demanen exactament això. Per què la doctrina oficial és aferrar-se a la via de l'eutanàsia i dejectar els remeis radicals? I si tanmateix hem d'arribar a ser estrangers a la terra dels avis, que ens ho diguin fort i clar, fora mentides pietoses. En qualsevol cas, tots, poc o molt, som amics, de manera que compartim dosis immenses de comprensió; ara: ens serviria de conhort que els nostres polítics, davant el desastre, mostrassin una mica de desesperació.

Joan Mir, professor de la UIB

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris