algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Filosofia i cosmos (II)

Hem provat de comentar com, des de principi del segle XX, les ciències bàsiques més generals i que estan expandint els coneixements a un ritme realment espectacular -la matemàtica, la física i la cosmologia- estan aportant a la reflexió filosòfica unes perspectives que resulten d'allò més espectacular. Fins al punt que, pel que respecta a aquest darrer període, podem afirmar que la ciència està aportant a la filosofia molt més que aquesta a aquella. Tanmateix, la constatació d'aquest fet no ens hauria de fer oblidar les intuïcions que han tingut pensadors que després han estat recolzades o reivindicades d'alguna manera, especialment per la cosmologia, tot havent seguit vies de raonament completament independents. En efecte, de moltes formulacions matemàtiques fonamentals d'aquests darrers vuitanta o noranta anys s'han deduït hipòtesis que abans havien estat abordades per la reflexió filosòfica.

Per exemple, la tan esborronadora com escandalitzadora teoria de l'etern retorn avançada per Nietzsche. Transcriguem-ne dos paràgrafs d'aquest autor àmpliament taxatius: «Així l'univers es mostra com un moviment circular, que ja s'ha repetit un nombre infinit de vegades i el qual juga aquest joc per tota l'eternitat». «En l'infinit o en la infinitat, a un moment o l'altre, tota possible combinació s'ha d'haver realitzat una vegada; i encara més, perquè de fet s'ha d'haver produït un infinit nombre de pics». Sembla evident que ens trobam davant una clara coincidència -per endavant, per descomptat: anticipant-se totalment- amb l'actualment tan estesa hipòtesi de l'univers oscil·lant, segons la qual cada Big Bang aniria precedit pel seu corresponent Big Crunch o Big Squeeze, hipòtesi que vindria induïda -gairebé de manera necessària- per formulacions matemàtiques que pretenen explicar la realitat des de la ciència més rigorosa i asèptica.

També podem adduir, semblantment, la no manco famosa tesi de Leibniz, el qual va arribar a la conclusió que necessàriament vivim en el millor dels mons possibles. El seu raonament era que si Déu creà el món amb tota llibertat, aleshores ha d'haver escollit -i sols podia triar el millor- entre tots els que la seva ment infinita podia concebre. Així hauria nascut el concepte del conjunt de mons possibles lògicament, conjunt que darrerament ha estat reivindicat per una munió de cosmòlegs, començant per Brandon Carter, l'encunyador del Principi Antròpic, que ha defensat la idea que un infinit conjunt de diferents mons (o universos) coexistents vendria a justificar -sense necessitat de recórrer a cap intervenció de la divinitat- les indiscutibles i notables coincidències antròpiques que fan possibles l'existència de la raça humana i, en definitiva, el testimoni dels astrònoms i cosmòlegs, ja que la vida requereix aquesta satisfacció simultània d'un gran nombre de variables aparentment no relacionades, altament improbables. L'argument de Brandon Carter ha estat que si aquesta pluralitat de móns diferents que es postula existís, aleshores un món contenint -per dir-ho així- efectivament la vida humana, o albergant-la, no seria tan improbable com si existís un únic univers. Coincidències com les dues esmentades, vendrien a recordar-nos que seria del tot absurd que els investigadors científics actuals -per molt que hagin de practicar, naturalment, l'especialització més exigent- fossin totalment insensibles als suggeriments que sempre li poden arribar de la filosofia actual, malgrat darrerament tal vegada no es pugui dir que estigui massa productiva. Com igualment que aquesta no procurés tenir ben presents els nous coneixements i les noves hipòtesis contemplades per les seves filles -almanco històricament, si ens remuntam al món hel·lenístic-, les ciències. Sense oblidar que els compartiments estancs no tenen cap sentit en matèria d'eixamplament de coneixements.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris