nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín:

Rafael de León

Dilluns va fer vint anys de la mort del lletrista Rafael de León (Sevilla, 1908-Madrid, 1982), una de les persones que més ha influït en la història sentimental de les generacions d'abans i de després de la Guerra Civil. Les seves lletres tingueren tanta acceptació entre els vencedors com entre els vençuts, i arribaren a totes les classes socials. Cançons seves són Maricruz, María de la O, Tatuaje, Rocío, No me llames Dolores, La Lirio, No me quieras tanto, Ojos Verdes, Díme que me quieres, La zarzamora, Pena, penita, pena, i moltíssimes més que suposen el gruix central de la copla. De Rafael de León s'ha dit que va inspirar-se en el món lorquià. No ho sé. Eren amics corals, Lorca i ell. Potser, De León, va vulgaritzar Lorca apropiant-se de la part més colorista dels seus poemes? Potser Federico s'inspirà en les històries que li contava un Rafael que passava les hores entre cabarets i «colmaos»? Vázquez Montalbán, afirma que «la selección de las especies ha construido una pirámide de poetas que puede tener en la cúspide a García Lorca y Alberti, pero que tiene una amplia base de poetas menores». I entre tots els que cita, destaca Rafael de León. És un elogi, és clar, encara que el fet de qualificar-lo de poeta menor, pot donar una visió equivocada de la magnitud de la seva obra. De León era un lletrista -és a dir, escrivia versos defugint tot transcendentalisme i pensant únicament en la gent del carrer-, i entre els lletristes de la seva època va ésser el millor. És un mèrit, aquest, que cal valorar degudament, perquè aleshores n'hi havia molts i la gran majoria eren bons. Hem de tenir en compte que la copla, a la postguerra, va ésser l'exponent d'una doble catarsi. D'una banda, entre els vençuts, mantenia viu l'univers lorquià, silenciat i prohibit des de dalt. De l'altra, aquests mateixos, els de dalt, superaven el sentiment de culpabilitat per l'assassinat de Lorca amb la potenciació d'un lorquisme trivial que feien connectar amb l'expressió costumista d'una raça espanyola que mai no ha existit. Una de les característiques de les dictadures és que embruten tot allò que toquen. Vulgues no vulgues, en els anys quaranta i cinquanta, la copla va ésser cosa de tots. En un treball força documentat sobre aquest gènere, publicat per Planeta sota la direcció de José Ramón Pardo, es conta que va arribar a integrar-se tant i tant en la cultura popular que algú va fer publicar l'anunci següent a un diari madrileny: «Se solicita chica de servicio, pero que no sepa cantar Rocío». Tanmateix, la designació de cançó nacional o de raça que, malauradament, va recaure sobre la copla, no li va permetre beneficiar-se d'una major tolerància per part de la censura. La bellíssima història de passió entre una puta i un client que ens conta Rafael de León a Ojos Verdes, va ésser víctima del cretinisme dels censors, de manera que aquell primer vers que diu «apoyá en el quicio de la mancebía», va ésser substituït per un altre que deia «apoyá en el quicio de mi casa un día». Conchita Piquer, en el zenit de la seva carrera, quan cantava en públic, amb el teatre ple de gom a gom, plantava cara als censors i es negava a substituir el vers. Ho feia perquè li venia de gust, i a veure qui era el governador civil capaç d'enviar-li els grisos a detenir-la damunt l'escenari. No n'hi va haver cap, és evident. Però va haver de pagar un fotimer de multes pel fet de fer prevaler els seus dallons per sobre els del Règim! Donya Conxa, sempre va considerar aquesta cançó, Ojos Verdes, entre les seves preferides, tot i que li va donar més d'un disgust. El de les multes ja l'he ressenyat. Tanmateix, el que li va fer mal de debò, va ésser el que li va provocar Miguel de Molina en divulgar, a Sud-amèrica, que la gelosia de Piquer envers la versió que en feia ell de Ojos Verdes havia estat la causa de la seva expulsió d'Espanya. Anem a pams. Miguel de Molina havia intervingut en la redacció de la primera versió de Ojos Verdes, escrita en col·laboració amb Rafael de León i García Lorca a la terrassa d'un cafè de Barcelona, l'estiu del trenta-cinc. Posteriorment, abans de l'esclat de la Guerra Civil, la va estrenar obtenint un èxit clamorós. En temps de la guerra, donya Conxa la va popularitzar a la zona nacional. Les dues versions eren distintes, però en aquells temps no cal dir que, de les dues, en sobrava una. El final de la història ja és conegut. Miguel de Molina va optar per exiliar-se després d'ésser apallissat per uns falangistes que l'acusaven d'homosexual i va deixar córrer el rumor que donya Conxa havia suggerit a Serrano Suñer que l'alliberàs d'aquell roig que li feia la competència. Anys més tard, el mateix Miguel de Molina va dir que la pallissa la hi clavaren per marieta i roig i prou, però l'artista valenciana ja havia pagat el malentès amb una prohibició d'entrar a Mèxic. Una prohibició del tot injusta, cal dir-ho, perquè les relacions de donya Conxa amb el franquisme eren, sovint, tibants. La seva negativa a acudir a les festes de El Pardo o a postrar-se als peus de Franco quan aquest la reclamava per actuar aquí o allà, provocaren que la policia li retiràs dues vegades el passaport. Concha Piquer anava a la seva, però no era franquista. Rafael de León, en canvi, possiblement ho era. Almanco, s'alineava al costat dels guanyadors de la guerra per un instint de supervivència. Va passar-la, la guerra, a Barcelona, a l'espera que s'executàs una de les dues penes de mort que li havien caigut, potser pel fet de dur el títol de Comte de Gomà o d'ésser Gran d'Espanya. Tanmateix, mai no va prendre partit públicament per la dictadura. El seu món era un altre. Concretament, el que anava de Pastora Imperio a Charles Aznavour. Va morir del cor. Li va fallar la víscera que, en un sentit figurat, havia impregnat les seves cançons.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris