algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
17°

Onades sobre una platja deserta

Na Francisca Sunyer va viure els seus darrers quaranta-i-pico d'anys entre Cabrera, Manhattan, Deià i Sóller. Ara ha mort, aquests dies, als setanta-set anys. Ha deixat dos llibres, un de contes per a infants i l'altre d'un gènere més o menys iclassificable, però amb un títol prou expressiu, Viure a Cabrera. A Cabrera va ser on servidor la vaig conèixer. Ella, mestre, hi anava amb un ramell de nines púbers, de Deià, alumnes seves, que literalment ocupaven tots els meus pensaments les vint-i-quatre hores del dia d'aquells estius dels primers 60. L'illa semblava acabada de fer, tot just hi havia unes instal·lacions de caserna colonial, un parell de pescadors no massa feiners, l'amo en Cosme, l'amo en Jeroni; soldats, un parell de guàrdies civils i els farers, un dels quals, el meu germà major, havia optat per aquesta vida perquè així tendria temps d'inventar el moviment continu. Només hi ha uns paradisos, els perduts, però aquells estius, entre calor, calentor, proximitat de nines, primers cigarrets, nueses, un poc de pesca, lectures inaugurals i somnis a lloure, sense Déu que els corregís, en alguns instants vaig tenir sensacions intenses i escàpoles del paradís. Na Francisca ho veia tot, percebia la meva felicitat i el meu neguit: m'ho contava, anys després, a Deià, una tarda en què tornàvem de visitar en Llompart i n'Encarna. Viure a Cabrera o a Nova York, a Sóller: el cas era viure, i viure, per a ella, no va ser deixar-se agombolar per la quietud dels dies, sinó omplir-los de contingut. Així, l'experiència podia ser una nedada a una platja deserta, la maternitat, la companyonia, la convivència amb aquest gran artista tan mal conegut entre nosaltres -Marc Heine-, la ininterrompuda adhesió a les bones causes, properes o llunyanes -no hi havia res lluny, en la seva vida: tot l'afectava directament. La trobaren tots els que la varen cercar i va recolzar amb totes les forces allò que creia que era just i bo per als altres, per al poble de Deià, per al món. De totes les persones, en cantam meravelles quan han mort, però de vegades no és fàcil precisar el record del seu fer costat als altres. De na Francisca Sunyer, qualsevol que l'hagi coneguda és dipositari dels millors records, del seu interès per les coses, del seu sentit de la dignitat de les persones. I aquests records no és menester cercar-los: arriben tots sols a la memòria, com onades en una platja deserta de Cabrera.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris