algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 10°
17°

Filosofia i cosmos

Així com -en contra del que pugui semblar- la justícia no és -en termes absoluts- cap exclusiva dels jutges, ni la religió dels religiosos, ni la política dels polítics, ni l'art dels artistes, ni la poesia dels poetes, etc., etc., tampoc la filosofia no és cap exclusiva dels filòsofs. La qual cosa no vol dir que cadascuns no tinguin llur feixuga responsabilitat específica. Però aquesta responsabilitat no s'ha de pretendre convertir-la mai en cap privilegi, un privilegi de sapiència -deixau fer qui sap- o de Know how o de pràctica. Idealment, el personal llec ha de poder fer sempre la seva aportació. L'especialització, que certament és un mitjà del tot necessari, mai no ha de convertir-se en cap patent de cors. Els laics -per dir-ho així- sempre han de poder contribuir. A ningú, de fet, se li pot refusar la seva eventual contribució.

En el cas de la filosofia, per exemple, pareix que està del tot justificat reconèixer o assumir que aquells científics que investiguen en les ciències més generals, com és ara la cosmologia i la física, necessàriament s'han de plantejar qüestions que corresponen més al camp filosòfic que pròpiament al científic. Si aquestes ciències varen tenir el seu embrionari origen dins la reflexió filosòfica per a progressivament anar independitzant-se, ara han arribat a un punt en el qual forçosament han de suscitar temes que, d'alguna manera, les fan retrobar-se en el si de la filosofia. I no a la recerca de fonaments, que ja se sap que l'eficàcia de la filosofia ha estat sempre molt més gran a l'hora de formular preguntes que en provar de contestar-les, sinó, justament, per a formular-ne de noves, per a plantejar noves preguntes. En efecte, encara que pugui resultar una mica esqueixat per a alguns, gosarem afirmar que, ara com ara, els filòsofs poden aprendre més -almanco en el sentit de ser estimulats- dels astrònoms o cosmòlegs, o dels físics, que no viceversa. En definitiva, crec que és perfectament possible pensar que els temes posats damunt la taula per un Einstein i tota la colla d'astrònoms darrers segurament són més importants -vull dir que obrin perspectives molt més àmplies i profundes- que la temàtica discutida i analitzada per Heidegger, Sartre, Lévinas, Russell, Wittgenstein i tutti quanti.

Per descomptat, no es tracta sols de la transcendència -tan positiva com negativa- del descobriment i aprofitament de l'energia atòmica, ni de tots els altres avenços que la teoria de la relativitat ha fet possibles. En astronomia -o més exactament en cosmologia-, a partir de la generalització de la teoria deBig Bang, s'estan manejant hipòtesis de veres marejadores. Com les que fan referència al mateix Big Bang com a conseqüència deBig Crunch, l'expansió i contracció de l'univers (o dels universos!) a reproduir-se eternament al llarg d'espais de temps monstruosos. O l'existència d'un més que colpidor Fine Tuning, un afinament extraordinàriament precís d'algunes propietats o d'alguns ratios de l'univers que coneixem, els quals, de no haver-se donat, haurien fet del tot impossible la vida. En efecte, un univers que s'hagués expandit una micona més ràpid -o una micona de res més lent- hauria impedit condicions del tot bàsiques per a l'existència de la vida. De fet, l'aparició d'alguns elements podria haver estat impossible, i fins i tot les mateixes reaccions que estudia la química. Això ha portat al Principi Antròpic defensat per Brandon Carter i molts d'altres cosmòlegs, que proclama que la nostra situació, en l'espai i en el temps, és «necessàriament» privilegiada per ja que resulta compatible amb la nostra existència com a observadors. Un filòsof estudiós d'aquests temes, John Leslie, ha expressat aquest privilegi corregint edictum de Descartes pel de «Cogito ergo mundus talis est». I ens deixam en el tinter el postulat de Hawking, i de molts altres cosmòlegs, de l'existència d'una multitud d'universos, no necessàriament relacionats, expandint-se a velocitats diferents, cadascun amb el seu Big Bang particular. I és que ens fan a saber que, a partir de ja fa algun temps, ens convé distingir entre els universos amb minúscula i l'Univers amb majúscula. O millor encara -si volem referir-nos a la totalitat d'allò que existeix- emprar el mot de cosmos, més general i omnicomprensiu.

Bartomeu Fiol, escriptor.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris