algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
16°

La solidaritat dels escriptors

Les imatges que ens arriben de la costa gallega colpeixen fins i tot els esperits menys impressionables. La mar és negra. I les roques també ho són, negres, com si la nit hagués decidit prendre-hi hostatge. La solidaritat dels voluntaris que recullen fuel i de la gent anònima d'aquí i d'allà que fan seva la tristesa de Galícia ha estat el contrapunt positiu a una tragèdia que marcarà, per sempre més, la relació dels gallecs amb la mar. Les tragèdies d'aquesta magnitud únicament tenen una lectura positiva: la que ens permet veure com la gent s'agermana, tot superant la fredor del distanciament. A més a més, la Costa da Morte vestida de dol ha provocat un crit de rebel·lia que ha sortit no tan sols de les gargamelles del poble gallec, sinó de les de ciutadans de l'Estat i del món, capaços d'adonar-se que amb Galícia morim una mica tots. Hi ha coses que és arriscat dir-les, però tenc la impressió que aquest fuel que mata ha suposat, si més no arreu de l'Estat, el principi d'un rearmament ideològic col·lectiu, amb independència de la bandera i de la llengua de cadascú. Vull dir que la societat civil ha tesat la musculatura, cosa que és, des del punt de vista de la higiene moral, del tot saludable. Cal suposar, per tant, que el fuel ens farà recuperar un esperit crític que crèiem mort i sepultat. Esperem-ho. Sobretot, ho desig. En qualsevol cas, hem de parlar de present, perquè la viscositat negra s'aixeca de les profunditats de la mar, s'apropa a la costa i s'ajeu sobre unes roques que fins ara havien estat temple de la nostàlgia. Una cantiga gallega diu: «O faro de Carrubedo/ co eu ollar largacío,/ ai amor púxome medo!» (que, traduïda al castellà per Àlvaro Cunqueiro, voldria dir: «El faro de Corrubedo/ con su largo mirar/ 'ay, amor, me puso miedo!»). Hi ha poques literatures que uneixen sentiments amb paisatge amb la força expressiva que ho fa la gallega. Bé, canvii (en aparença) radicalment de tema. Fa unes setmanes va celebrar-se, a Mallorca, la darrera edició del Galeusca, que consisteix en una trobada d'escriptors gallecs, bascs i catalans per a debatre la problemàtica comuna. El Galeusca, depèn de les associacions d'escriptors de Galícia, Euskadi i Catalunya, i pretén crear vincles de solidaritat entre les anomenades -a causa de la incivilitzada política cultural de l'Estat- cultures minoritàries. En els Països Catalans, Galeusca depèn de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana). Idò bé, l'AELC podria promoure -a través de Galeusca-, la publicació d'un llibre de narracions i poemes que recollís les col·laboracions de diversos escriptors entorn de Galícia i de l'agressió que han sofert les seves costes. El llibre podria titular-se Costa da Morte, i se n'haurien de fer edicions diferents en els quatre idiomes de l'Estat, perquè encara que Galeusca reuneix escriptors de les nacions no castellanes, crec que els escriptors castellans haurien d'ésser convidats a participar-hi. Els drets d'autor -no cal dir-ho!- anirien a parar als damnificats del fuel. I per a la divulgació del volum podria comptar-se amb la col·laboració de llibreters, mitjans de comunicació, professorat de llengua i de literatura i responsables de cultura de les administracions públiques de cada comunitat. No sé si la proposta és factible; però, cas que interessi, l'AELC disposa de la infraestructura escaient per a dur-la a la pràctica. Jo em compromet a fer-la arribar a Antònia Vicens, que n'és la vicepresidenta a les Illes Balears. Després, l'Associació en farà, amb la proposta, allò que cregui oportú. Que acabarà a la paperera? Potser. Tanmateix, en trucar a les baules de l'AELC, no crec haver-me equivocat de porta. Galícia demana solidaritat, i els escriptors són solidaris de mena.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris