algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Mal d'altri, rialles són

Des de l'aparició d'aquesta Galícia-La Mancha a la geografia mediàtica, hem hagut de fer l'esforç de repassar les ries i aprendre això dechapapote, que ja ha estat assimilat gràficament com a mal empalagós per a altres camps semàntics. L'actitud dels governants ha obert les portes al «territori quixotesc» (les «escopetes nacionals» l'apropaven més al «territori Berlanga», però no s'ha posat el pessic de sexe necessari a aquesta història, encara). Han passat, idò, tres setmanes, de veure gegants on hi ha molins i exèrcits en un ramat d'ovelles. I en la gestió dedisaster-show no hi han mancat la gravetat de les paraules, ni la seriositat de la contaminació, ni actes incerts però esdevinguts reals com la manifestació denunca máis o el boicot popular als informatius de TVE, que pretenien emetre a «temps real» per fer més veritable la mentida. Definitivament, la misèria és el territori de l'aventura de qui no la pateix i sempre hi ha qui s'enriqueix en temps de guerra.

Aquest territori incert i nuvolat de l'absurd al qual s'arribat és el que retreu Aznar als media, perquè, en realitat, el pont de la Constitució -acabarà sent la Constitució un pont a llarg termini?- ha fet anar més voluntaris de pagament al blanc de les estacions d'esquí que al negre del vessament dePrestige. El mateix Aznar, que podria haver ofert quelcom més que entrevistes a Rafaela Carrà -jo què sé: alguna destitució ministerial, l'autodeterminació a Euskadi o el nomenament de la seva dona com a successora-, sap que no hi ha res a fer davant l'escarni.

El protocol té les seves estrictes regles: ho ha dictaminat el Tribunal Superior de Justícia i és l'engrut de la política. Així dissabte ningú es podia posar malalt a Santa Maria perquè al centre de salut li tocava inauguració; i no, malalts. Aquest centre sanitari, que ha d'atendre tres municipis amb batles tan progressistes i amb exclusiva dedicació a la gestió com Rosa Vic (Santa Maria), Mateu Crespí (Santa Eugènia) i Maria Cabot (Bunyola), és una fita en les aspiracions de serveis i una passa més en la consolidació del mapa sanitari de l'Illa. Així ho posaren en relleu els discursos, que es perllongaren fins a cinc, amb reivindicació de ginecòleg inclòs. La banda de música -que no les xeremies, malgrat el traspàs de competències i les escoles de música popular que tenen aquests pobles- acompanyà la comitiva de polítics mudats de l'Ajuntament al centre de salut passant per davant el Monument de los Caídos davall una irònica brusqueta fina. Els xofers dugueren els cotxes oficials d'una plaça a l'altra i plantaren els vehicles damunt retxa groga i darrere un senyal de prohibit aparcar ben davant del centre sanitari. Dos municipals, amb tantes ganes de multar-los com la gent de tirar-se sobre els canapès que esperaven a l'aixopluc, aguantaven impassibles l'escarni. Els xofers mataven el temps llegint el diari i en Pere Fullana atenia quanta cridada arribava pel mòbil al cul de la multitud. Dos vells, un poc enfora, comptaven els jornals que costava la inauguració, entre polítics i empleats. De sobte, un cotxe s'atura davant els municipals i una dona jove que porta un infant malalt els escomet: «Ja veig que ara és una mala hora, però que hi haurà metge més tard?». Un altre cotxe darrere frisa i toca la botzina. L'esquena de la multitud gira encuriosida el cap i el xofer envita amb la mirada, que aixeca del diari, el municipal: Que això és una cerimònia (Ai! aquesta gent de poble, tan sofrida i tan il·lusa!).

I bé? Quant Quixot i què de Sanç panxa contenta hi ha hagut sempre!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris