muy nuboso
  • Màx: 11°
  • Mín:

El mite de les llengües

Fa pocs dies, un dels alemanys que he conegut recentment en funció d'altres tasques i cabòries meves me va enviar un article sobre les llengües a Espanya i me'n demanava l'opinió. Era un article titulat «Spain is different (El mito de las lenguas)», d'un tal Santiago González-Varas, titular de Dret administratiu, publicat a la Revista de Administración Pública. El meu corresponsal deia que li semblava que l'autor argumentava d'una manera molt centralista, però la realitat va superar amplíssimament les seves sospites. En les consideracions jurídiques, el jurista mantenia efectivament una tònica centralista que ja no sorprèn ningú. Però quan entrava a fer consideracions lingüístiques, desbarrava d'una manera que feia sentir vergonya aliena. Potser no valdria la pena ni fer-li cas, però quan un pensa que un brètol d'aquesta magnitud dóna classes a no sé quina Universitat espanyola, la cosa pren una altra dimensió. Aquest geni de la lingüística no dubtava, per tal de fer creure que a Espanya no hi ha diversitat de llengües, sinó simples «vulgares dialectos», a inventar-se el «luxemburguès» i el «suís» (n'hi havia un que deia que no sabia parlar «iugoslau») com a llengües nacionals diferents de l'alemany, però al mateix temps dient que no eren de més «categoria» que el Plattdeutsch o el bavarès. L'única diferència, segons ell, era que a Luxemburg i a Suïssa hi havia una voluntat política d'elevar el «vulgar dialecto» a la categoria de llengua nacional, metamorfosi que sembla que considera possible pel sol fet de tenir-ne la decidida voluntat. Per aquestes cinc-centes, hauria d'acceptar que seria possible que el «vulgar dialecto» català també s'hagi convertit en llengua nacional en funció d'aquesta mateixa voluntat política. Però això és una hipòtesi que l'insigne jurista no s'atrevia ni a plantejar-se. El que ell volia demostrar és que la diversitat lingüística a Espanya no és major que a Itàlia, per exemple, perquè segons ell, encara que sembli impossible que un universitari digui una bajanada tan monumental, l'italià és «un invent de recent creació basat en part en el toscà». Els ossos del pobre Dante es deuen haver remogut en la fredor de la tomba, a pesar dels prop de set-cents anys passats des de la seva mort! Però bé, tothom té dret a posar-se en ridícul com millor li véngui de gust. A lo que no té dret ningú és a fer aquestes proves d'ignorància per tal d'arribar a la traca final de l'argumentació jurídico-lingüístico-política: Com que això del català, el basc i el gallec no són més que «vulgares dialectos», no té raó d'esser que a les Lleis de Normalització Lingüística es faci una denúncia de la subjugació, prohibició i persecució que han sofert durant tres-cents anys, sinó que ben altrament seria exigible que es substituïssin aquestes afirmacions per unes altres «on simplement les Comunitats Autònomes mostrin públicament el seu agraïment per l'especial generositat de la vigent política lingüística de l'Estat espanyol». Vos assegur que això és traducció fidelíssima del que deia l'inefable jurista en la «lengua del Imperio». Un jurista que considera la Constitució Espanyola com un acte de gràcia dels espanyols de parla castellana, als quals els altres pobles de l'Estat espanyol haurien de besar els peus, perquè així els ha estat permès conservar les seves llengües pròpies, reduïdes, això sí, a «vulgares dialectos»! Estic segur (bé, millor esperançat) que els cavernícoles d'aquesta categoria són minoritaris a les Universitats espanyoles. Però convé saber que hi són, per entendre com així resulta tan difícil posar seny en l'estructuració de l'Espanya plurinacional.

Josep Moll Marquès, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris